La bruja

Pel·lícula que va donar inici a la passada edició del Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges. Tanmateix això, no és una cinta ni fantàstica ni tampoc de terror. (Va obtenir també el premi al millor director Robert Eggers a Sundance 2015, el quin no comparteixo fonamentalment pels errors en la manera de concloure la pel·lícula).

Estem davant d'una història de fanatisme i paranoia religiosa portada als seus últims extrems, desenvolupada amb destacable pulcritud, interpretacions i atmosfera. Tot un correlat de posada en escena que salvant les distàncies que es vulguin podien haver filmat com menys alguns passatges, els mateixos Dreyer o Bergman.

Estic en desacord en aquells en que intenten veure un parangó entre aquesta cinta i el declivi i desconfiança sorgida en el Estats Units amb motiu de l'atemptat a les torres bessones, per que no veig la més mínima relació en res que se li assembli. Aquesta és una història de cristians ortodoxes que fugen de la comunitat en què estaven emmarcats en l'any 1.630  per que creuen no es repecta l´Evangeli,per passar a explotar una granja enmig d'un paratge hostil i solitari, en plena natura, i on la confluència fortuïta o no de tot un seguit d'infortunis posa en funcionament tots els ressorts, ancoratges i desconfiances entre un matrimoni i els seus cinc fill.La desaparició inexplicada i inexplicable d'un d'ells fa saltar les alarmes i posa en ple debat si el fet és per la intervenció d'un llop, del diable, o simplement és bruixeria i d'aquí el fonament del títol de la pel·lícula.

A partir d'aquest instant de desastre, d'absència física i emocional, es ressent l'estructura familiar i poc a poc es va demolint fins convetir una família indestructible per la religió en una quasi guerra entre els diversos membres d'ella on desconfiançes i retrets entre ells es sovintejen d´alló més.

El film resulta plausible, creïble i summament digerible si bé contemplat a certa distància. Estranya també el fet que s'actui i s'elabori qualsevol actuació en nom de Déu i en realitat la presència física i emocional de Déu en els diferents membres de la família resulti tan absent pràcticament en tot instant en el film.

La bruixa per a mi més que una pel·lícula és la història del desenvolupament puntual d'una idea, ben traçada, envernissada i exposada, però que en cap instant avança davant cap realitat concreta, successiva ni tangible. És summament volàtil i etèria. I això a més a més i dissort, ens condueix a una final que s'endevina per l'aparició en els títols de crèdit, perquè  no te l´ esperes i certament, on la pel·lícula no arriba a cap punt concret de destinació, ni de bon tros arriba a les conclusions finals necessàries en tot projecte. Obviament sense ser ni de lluny una mala pel·lícula, acaba causant certa sensació insatisfactòria de decepció.Decepció que intenta equilibrar-se amb el caràcter malsà i opresiu molt ben aconseguit.

USA 2015
92 m
6/10