Des de l’ombra

En plena ressaca per la victòria del Barça (més que un club) de la lliga espanyola en la darrera jornada i davant del Madrid, sortia a la llum el govern a l’ombra que ha preparat Pedro Sánchez.

La presentació segurament ben estudiada i aprofitant el resultat del partit de futbol, es presenten els ministrables asseguts una banqueta (mal símbol futbolístic, indica el lloc dels reserves) uns en una banqueta i altres drets en un camp de futbol, recordant i mimetitzant aquelles fotografies oficials dels clubs de futbol.

No és el mateix jugar a la lliga que jugar a “fer” de ministre quan encara no hi ha hagut eleccions ni encara –i ningú te la seguretat de que sigui així- Sánchez no ha arribat al Govern.

El mateix terme de govern a l’ombra, clarament periodístic, aixeca suspicàcia, en l’època de la transparència, de la llum, de la claredat parlar de l’ombra com a possible espai de governança, és un pèl desafortunat.

Presentar el govern sigui a l’ombra o sigui el que voldria nomenar Sánchez abans de guanyar les eleccions és per una banda voler donar claredat a una proposta que ja veurem si serà possible o és ja marcar determinat territori a l’hora d’una possible situació de governar amb algun altre partit.

Aquesta institució, la del govern a l’ombra –per dir-ho d’alguna manera-, te força recorregut a Anglaterra potser amb  tanta tradició com el seu parlamentarisme.

Evidentment la funció d’aquest grup és per una banda la consolidació d’un grup potent, divers i amb coneixements específics sobre determinats temes al voltant del líder i generar discurs que pugui després esdevenir proposta parlamentària i per altra banda tenia sentit perquè ajudava a tenir alguns parlamentaris amb una especialització determinada que permetia marcar les actuacions del govern i generar immediatament l’alternativa si calia.

No tinc clar que el govern que proposa Sánchez a l’ombra tingui aquesta funció i més aviat ho veig com una  proposta que vol generar expectatives que difícilment s’acompliran perquè el recorregut que té aquest “govern a l’ombra” és creiem, limitada i reduïda. 

En el seu moment ja Pasqual Maragall va estructurar un “govern a l’ombra” amb molta presència mediàtica en el moment de constituir-se i després es va anar diluint, va anar a parar a l’ombra sense que es coneguessin massa les seves actuacions. Després quan Maragall va ser President no tots els consellers a l’ombra van emergir com Consellers amb tots els ets i uts.

No hi ha dubte que l’acció de Sánchez aprofitant l’estela de la victòria futbolística del Barça ha merescut portades a gairebé tots els diaris, però després quan hom esperava que aquest equip fes algunes propostes atractives, potents, sòlides i amb autèntic sentit de canvi s’han mantingut un silenci discret i només l’apel·lació de que el Barça guanya quan juga com el Barça per tat El PSOE guanya quan és el PSOE de sempre, feta per Sánchez ha servit per donar el tret de sortida del treball del govern a l’ombra.

I l’equip que Sánchez posa com nucli d’un futur govern socialista –posant molta fe en els resultats- és una combinació gairebé pensada en un laboratori, recull les essències del socialisme esdevingut felipisme, amb una nova fornades, les suficientment preparades i formades en aquets socialisme difús, líquid, variable i adaptable.

Té això sí algunes incorporacions prou interessant com en Sami Naïr o en Luc André Diouf. La barreja vol conjuntar també una certa veterania i una lleugera joventut, barrejar el seny de l’’experiència i la veterania i la rauxa d’una determinada joventut, però ja se sap que hi ha barreges que no quallen mai i aquesta, no per experiència versus joventut, sinó, per una mena d’artificialitat i d’impostura que fa difícil que la barreja esdevingui una mixtura real i efectiva. Les posicions moderades d’alguns membres del govern o l’ombra i la suposades radicalitat d’altres (tot suposat,clar) es veu per part del líder socialista com una oportunitat però en el fons no és res més, creiem, que una posada en escena d’un producte pensat com element mediàtic més que real de canvi i transformació.

No deixa de ser un cert relleu tutelat generacional de dirigents que en bona part amortitzats haurien potser pel que fa a l’acció polític directa fer-ho des d’una certa i tranquil·la discreció i des d’alguna segona o tercera línia d’influència.

Certament no es pot menystenir l’equip que ha creat Pedro Sánchez junt a la representació de la vella guàrdia socialista amb un cert regust felipista com Jordi Sevilla, Josep Borrell, Margarita Robles, Patxi López o Ángel Gabilondo hi ha tot un seguit de cares noves com Luc André Diouf, i altres que tenen una trajectòria pública notòria com poden ser Teresa Rivera, Sami Naïr o Rafael Bengoa. Però ja sap que la suma de bones, i molt bones individualitats no garanteix que l’equip rutlli, que sigui guanyador, el mateix Barça que Sánchez posava com exemple n’és el paradigma més evident.

Però si parlem de Catalunya és gairebé una banalitat afirmar que aquest govern serà una “gran oportunitat”. Costa d’entendre que el PSOE –passa el mateix al PSC- encara no hagin copsat el que demanda una majoria de la ciutadania expressada en reiterades votacions. Vol poder decidir en plena llibertat el grau de lligams i com estructurar-lo amb Espanya, per més afirmacions de que Catalunya és fonamental per canviar Espanya no hi ha passes en la línia del que una gran part de societat catalana demanda. És preocupant la manca de connexió social i de no veure quina és la realitat. Gregorio Cámara, a qui Sánchez ha encarregat que afronti la necessària reforma constitucional, va assenyalar amb èmfasi la importància de reconèixer el "conflicto político que se está viviendo en Catalunya". I torna a dir que la reforma Constitucional federal donarà cabuda a les aspiracions i singularitat de Catalunya. Quedar-se en això és un cop més, deixar anar ambigüitats líquides és anar de dret a estrallar-se, un cop més contra la paret de la realitat.

No n’hi ha prou amb tenir un govern a l’ombra. No n’hi ha prou en tenir un equip magnífic i disposats a batre’s fins l’extenuació, no n’hi ha prou en voler fer ofertes que sonin bé. El problema és que qui ha de dirigir tot l’equip no acaba de copsar la realitat que es viu al nostre país i tampoc qui pot li explicar el que de veritat passa acaba fiant massa prim. Quan això és així tot fa pensar que el govern a l’ombra acabarà essent una ombra cada cop més difuminada de govern i alhora de projectes polítics.

Quina llàstima!