Nuestra pequeña hermana

(Aquesta pel·licula s'exhibeix divendres dia 27 unicament, al Círcol Catòlic de Vilanova i la Geltrú) 

El cinema japonès, o com a mínim el que ens arriba per les nostres latituds, segueix entestat a reiterar temes, històries que vista una vegada, un té la sensació d'estar veient sempre la mateixa, o com a mínim molt similar. Això no obsta que Hirokazu Koreeda sigui el millor o com a mínim el mes avesat i occidentalitzat cineasta del país nipó.

Es pot veure aquesta pel·lícula en el dia d'avui, divendres 27, en sessions úniques al Círcol Catòlic de Vilanova i la Geltrú (la publi es gratis, gràcies), en aquestes sessions especials, no tant pel seu contingut, sinó per la seva especificitat en la programació , circumstància que ja vaig comentar en dies passats.

La petita germana que dona  títol al film no és altra que la germanastra de les altres tres d'un mateix pare, que en morir el pare, es coneixen per primera vegada i decideixen al cap de poc temps anar-se'n a viure juntes, compartint tot el que hi ha de compartible en realitat a la vida, i especialment, molta llar i calor ancestral.El pare va abandonar a la mare de les tres germanes que conviuen juntes, per passar a formar una altra llar amb una altra dona i la germana que viu sola i mai ha conegut a les tres primeres. D'aquí que sigui la de menor edat, la de la segona relació convivencial.

Per que Koreeda és un cineasta plenament japonès pel que fa a la concepció cinematogràfica, un cineasta prototípic d'un cinema  que fonament rau en les tradicions familiars, els àpats al voltant de la taula, i el record i memòria d'aquells familiars que ja són difunts .

És la tercera pel·lícula que presencio després Still Walking i De tal pare tal fill, dues millors sens dubte que la present amb un to més accentuat, intens i provocador d'aquest director de qui en no poques ocasions em sembla estar recreant una nova versió remodelada de els films d'Ozu principalment en alguns d'ells d'acusat recés, i d'Imamura si bé allunyat dels brots violenciales tant en l'aspecte emocional com físic d'aquest director inquiet (la seva Pluja Negra és brutal), pulsions fílmiques que penetren en general en l'espectador.La Pluja Negre es va projectar al Cinema Bosc l´any 1.993 quan jo era president de Filmoteca Vilanova i es va fer per primera vegada un cine-forum dins del cinema en acabar la sesió de les 22 hores. Tot un esdeveniment llavors.

Aquesta pel·lícula amb un metratge considerable, de cent vint -i-cinc minuts, posseeix aquell equilibri tan necessari i pausat dels films amb assossec, reflexió i degustació de bon paladar.

Un recorregut ampli i equidistant entre la vida de tres germanes, posteriorment quatre, que redunda en canvi en l'entorn famíliar en augmentar la presència familiar, canvis rupturals que en cap supòsit arriben a causar ni excentricitats poc creïbles en el plantejament ni de bon tros situacions dramàtiques de ruptura.

La pel·lícula em sembla correcta, molt acceptable en tot instant en la línia dels films japonesos a l'ús avui en dia, però insuficient quant al contingut.

Koreeda està molt preocupat per il·lustrar la vida de totes les protagonistes, els tracte amb excessiu detall superflu i mim incontestable, molt més en el pla col·lectiu que en l'individual i certament aquí és al meu judici on la pel·lícula es perd en viaranys innecesaris o si més no, no aprofundeix en tot allò que sens dubte hauria de suposar un objectiu o com a mínim un punt d'inflexió per avançar amb intensitat interès i intriga.

Fins i tot en els últims vint minuts del metratge ens atorga la sensació que Koreeda es deixa anar i deixa circular la càmera sense més captant els moviments i banals converses d'aquesta part final del quartet protagonista amb la sensació poc fiable que en cap instanst quatre germanes , quatre germans o quatre simplement ciutadans, en la seva convivència diària, arribin a alçar la veu, discutir, barallar-se o senzillament polemitzar.

Koreeda, ens crea un món real però alhora fictici, el dels seus propis únics ulls, endolcit i això no encaixa per descomptat en una llar amb quatre dones, japoneses o no. Òbviament no sóc gens misogin sinó tot el contrari. Perquè quatre dones a casa, donen colorit i modulació a una llar.

En qualsevol cas, aquesta és una pel·lícula destinada a aquells amants d'un cinema assossegat, amb equilibri amb continguts excessivament superflus, tangencials, perimetrals i d'escassa penetració per passar a palesar molta més il·lustració.

Descriu més que narra, però en qualsevol cas, cinema, bon cinema, diferent al cinema que circula a manera de fuetada comercial per les nostres cartelleres. La pel·lícula present en diversos certàmens va obtenir el premi del públic en el passat Festival de Cinema de Sant Sebastià després d'un pas molt discret en el de Cannes, festival de festivals.

JAPON. 2.015

125 m.

6/10