El boig conegut

Encara no estem en campanya electoral –si més no, formalment- i les enquestes ja comencen a alertar-nos sobre una possible victòria de Rajoy i el seu Partit Popular. Cert que una victòria com la de les anteriors, sense majoria absoluta, però al cap i a la fi, victòria. Amb augment de votants. En percentatge, és clar, que la participació s’apunta baixa. Però augmentant el nombre de diputats i permetent-los proclamar un suposat increment d’acceptació entre l’electorat. La pregunta que d’això se’n deriva és clara. Els espanyols, son mesells?

Jo no ho afirmaria, però tampoc ho negaria amb rotunditat. Simplement, els declararia esclaus d’aquella vella dita que recomana preferir el boig conegut al savi per conèixer.

Perquè hi ha factors que determinen el resultat en els quals el votant té poc a dir. El nombre d’escons per província és el que és. Amb tot el que suposa de premi pels partits grans estatals. Per no parlar de la famosa llei d’Hondt que també els porta l’aigua al molí. A tall d’exemple, potser és moment de recordar la Operació Roca del Partit Reformista Democràtic -amb Florentino Pérez com a secretari general- que, tot i aconseguir quasi 200.000 vots sense concórrer a Catalunya i Galicia (on CiU i BNG sí van treure diputats), es quedà sense representació en estar els vots repartits en diverses jurisdiccions.

També hi ha factors emocionals. Candidats que cauen millor o pitjor i que, al marge del pes de les seves idees i programes, decanten un cert nombre de votants a favor o en contra seva. No em puc estar de recordar aquí com la televisiva Belén Esteban guanya concurs rere concurs al que l’apunten, gràcies al vot del públic al que enlluerna i sedueix, i no pas pels seus valors intrínsecs a l’hora de ballar, tirar-se a una piscina o generar empatia en un grup de gent que viu aïllat en una casa. La naturalesa humana, agradi o no, té aquestes debilitats o misèries que uns saben aprofitar millor que altres.

Al meu entendre, però, el principal problema i explicació d’aquesta aparentment sorprenent supervivència de Rajoy rau en el nostre mètode d’anàlisi. La nostra habitual tendència a analitzar a fons al guanyador de les eleccions, mentre oblidem uns perdedors que potser, amb les seves accions i omissions, s’han guanyat a pols els resultats obtinguts.

No entraré a discutir si avui el PP, desprès d’aquests anys de govern i vistos els resultats, està en aquest grup de perdedors (jo crec sincerament que sí). Em limitaré a destacar cinc aspectes que jo crec que juguen en contra de tots els partits i que acaben duent-los a la categoria de perdedors tot i que, per imperatiu legal, algun o alguns d’ells acabin governant.

I – Els discursos i programes electorals fan propostes vagues i genèriques –a voltes cínicament disfressades de secret que no es vol que el contrincant copiï- en comptes de omplir-se de propostes concretes i explícites. No és el mateix, agradi o no, prometre una baixada d’impostos que dir que es rebaixarà l’IVA dels llibres a la meitat.

II – Les explicacions dels conceptes es fan des de la vaguetat. Només cal escoltar com la política catalana, segurament influïda per l’estil d’Artur Mas, s’omple d’etcèteres a l’hora de donar explicacions. No es pot ventilar la llista dels problemes de la nostra economia amb un “les pensions, l’atur, etcètera”. El ciutadà té dret a saber tot allò que l’amenaça i les solucions que li donen.

III – Les propostes, a més de fer-se des de la vaguetat, es fan des de faristols solitaris, en presentacions a la premsa, que les converteix en titulars no sempre contextualitzats, i s’acompanyen d’uns balls de xifres que, com en els debats de tertulians televisius, s’aboquen a una velocitat que fa impossible retenir-ne el mínim imprescindible per fer-se una opinió. No és el mateix sentir les coses de viva veu i en directe que mediatitzades per una premsa no sempre objectiva i imparcial.

IV – Per contra, els mítings, lloc on s’haurien de llençar les idees i les propostes, esdevenen llocs on només es practica la crítica més o menys enginyosa de l’adversari i de les seves propostes i actituds. No és el mateix enfervorir als presents (generalment ja militants i creients) que buscar la reflexió dels absents i dels curiosos que s’hi hagin pogut acostar a l’acte. Amb proclames cridaneres, difícilment s’amplia la nòmina de convençuts.

V – Programes i discursos defugen sistemàticament la coincidència amb l’adversari. Encara que dos partits estiguin en contra dels desnonaments, alguna cosa han d’incorporar als seus programes o arguments per poder dir que no son el mateix. Com si la coincidència entre ells en un o més punts fos una traïció als principis propis o una rendició als de l’altre. I, naturalment, no és el mateix donar un missatge constructiu propi buscant convèncer al possible simpatitzant, que llençar un missatge destructiu buscant desmotivar al simpatitzant aliè.

Temps hi haurà per veure i analitzar els resultats. Ara es tracta, amb pena i una certa inquietud, de constatar que, a la vista d’aquest panorama, molta gent -massa al meu entendre- pot deixar-se dur per aquella dita que abans esmentava. I que, sense convicció i amb un cert fatalisme, optar per donar el seu vot al boig conegut. A Mariano Rajoy.

Tant de bo m’equivoqui.