De la pau i del combat de Josep Pous i Pagès

Amb una introducció de M. Àngels Bosch, Adesiara acaba de recuperar De la pau i del combat, un volum que conté les narracions escrites a l’exili francès i publicades a Mèxic l’any 1948, i que marquen un abans i un després en la narrativa del seu autor, Josep Pous i Pagès (Figueres, 1873 – Barcelona, 1952). Novel.lista reconegut i redactor del diari El Poble Català, Pous i Pagès, un home de cultura, va ser director de la Institució de les Lletres Catalanes i president de l’Ateneu Barcelonès.

Tota guerra posa el temps i l’espai potes enlaire. La guerra es viu intensament, però amb la sensació de parèntesi. A vegades, però, aquest parèntesi –un estat de combat permanent amb unes forces que no es controlen- dura molt. Massa. I esgota. Però s’ha de continuar vivint, o sobrevivint. Aquest estat d’ànim ambivalent, mescla de dolor i esforç de superació, és el que es revela en aquestes proses de Pous i Pagès que cal qualificar de magistrals i tan amarades de saviesa i alè poètic.

Sí: la poesia és possible en temps de guerra, d’angoixa existencial, de misèria, d’exili, de manca de perspectives, de desorientació, de soledat i de sensació de vida inestable i ambulant, perquè ho és. Fa de mal dir que una situació tan negativa, tan lògicament depressiva, sigui fèrtil espiritualment. Però a vegades es dóna aquest llaç, aquest cordó umbilical amb la vida que és la paraula fruit de la meditació profunda sobre les coses essencials que en aquest temps de tragèdia es veuen més clares per contrast.

Apunta M. Àngels Bosch que aquestes narracions de Josep Pous i Pagès estan molt influïdes pels Pensaments de Pascal. Rosada, aquesta lectura del filòsof, aigua pura per a la terra eixuta de l’ànima d’aquell que viu una vida d’expatriat, i amb el dolor d’enllaçar una guerra rere l’altra, la nostra guerra civil i la segona guerra mundial.

En les narracions de Pous i Pagès hi llegim el dolor per tantes pèrdues, físiques i morals, que porten les guerres; però en aquests relats escrits tan pulcrament –una lliçó de literatura- també hi llegim el bell temps de la infantesa, aquell temps que sembla etern perquè el vivim totalment connectats amb cada cosa. Els paisatges dels passat i del present, així com el pas de les estacions tenen un gran paper en aquestes proses. També les persones estimades. Especialment emotiu és el text escrit en record de la filla morta en plena joventut.

De la pau i del combat,, un títol que és metàfora de la lluita per la vida, conté quatre llibres que coincideixen amb les quatre estacions de l’any, que alhora que es poden llegir com unes memòries de l’exili són la plasmació d’una fe de vida i plena maduresa personal. A De la pau i del combat, trobem els pensaments més profunds de Pous i Pagès, tenim davant dels ulls els pensaments d’una persona que ha destil.lat el seu propi art de viure malgrat la tempesta ambient. No hi manquen pensaments sobre la terra i la pàtria, Catalunya. Evoca terra i pàtria en la figura d’un arbre, ben clavat a la terra que l’ha vist néixer, i que sap que no el pot desarrelar cap vent. Amb aquest esperit, moltes de les proses les dedica als seus compatriotes. Tal vegada perquè a l’hora d’escriure no ho fa per a ell sol, tot i que són molt personals, sinó amb empatia amb els altres que passen pels mateixos viaranys feréstecs i temps convulsos.

Escrits en els primers anys quaranta, els textos que integren De la pau i del combat, volent ser ancoratge en el temps i en l’espai, oimés quan s’escriu de lluny. Però en la talaia dels seus anys i de la seva amarga experiència, Josep Pous i Pagès és ben conscient de la insignificança no només dels humans en el si de l’univers infinit perquè no hi poden intervenir, sinó també en el si de la història quan poc hi poden intervenir. I, no obstant això, hi ha una lluita, humana lluita, per no passar pel món i entre els altres baldament. Les misèries de l’home proven la seva grandesa, escriu Pous i Pagès. És evident que la nostra humanitat, que no ens ve donada sinó que és una categoria que ens guanyem a pes de braços, es tempra amb les proves de la vida. En les pàgines de De la pau i del combat veiem aquesta humanitat temprada a foc viu. Un exemple.