De flors i violes

Que a la vida no tot són flors i violes una ho aprèn de ben petita. Si arribes a una certa edat i encara creus en flors i violes, fes-t’ho mirar. Ara bé, hi ha aprenentatges que costen una mica més de pair, i només s’assimilen amb el pas del temps i a força de decepcions.

Ara que ja ha passat poc més d’un any de mandat i de la posada en marxa d’aquest bloc, i que he acumulat poc més de tres-cents setanta dies d’experiència a la política institucional, em veig amb cor, i amb ganes, de plasmar alguns d’aquests aprenentatges, amb l’ànim que qui els llegeixi copsi sensacions i hi reflexioni. I amb una mica de sort, qui sap, amb el desitg que a algú li serveixin per a alguna cosa. Ja veureu que bona part d’aquests aprenentatges es poden aplicar a la vida quotidiana.

Us en recordeu de l’espot electoral de la cup a les eleccions del 27S? “Anem lents perquè anem lluny”, deien els de la furgo. Ara l’entenc. O més ben dit, ara l’interioritzo. A la política institucional tot va moooolt lent. Els procediments són tediosos, i les dinàmiques tenen tanta inèrcia que canviar alguna cosa substancial, sobretot quan estàs a l’oposició i qui governa és un partit (o coalició de partits, en aquest cas) conservador i de l’establishment, és una quimera. Vol dir això que no es pot fer res? Certament, no. Però no es poden fer canvis visibles, amb un retorn social evident. La qual cosa al principi pot crear (de fet, em va crear) certa frustració, neguit i sensació d’inutilitat. Però mirant una mica més enllà hom s’adona de vàries coses: una, que la seva presència (en aquest cas, la presència de la CUP com a principal partit de l’oposició) té uns efectes invisibles i imperceptibles per a alguns, però que són reals i tenen una utilitat, i un efecte a llarg termini. Certament, el govern fa i desfa en molts casos (no oblidem que són professionals de la política i en tenen el cul pelat), però que hi siguem li fa anar amb peus de plom, sap que estan a l’ull de mira, que hi som per fiscalitzar i per denunciar, i que ens hi trobaran només quan les seves propostes vagin en la nostra línia. Deia Gandhi que tot el que facis serà insignificant, però és molt important que ho facis. En aquest cas, bona part de la nostra feina sembla inútil, però és molt important que hi siguem. Dit això, evidentment l’ànim i la voluntat és que algun dia hi hagi una majoria suficient a favor de la ruptura que ens permeti governar. Però temps al temps, de nou anem lents perquè anem lluny. Com a segona derivada d’aquest fet, constato que la nostra acció institucional només té sentit, o sobretot en té, en la mesura en què està recolzada pels moviments socials, en sorgeix i s’hi retroalimenta. Com més va el mandat, més convençuda estic que es pot ( i s’ha de) fer més feina des de fora que des de dins de la institució. I que ser a la institució no ens ha de fer perdre mai de vista del costat de qui estem i què és el que nosaltres volem.

Tercera derivada: la limitació de mandats i de càrrecs és imprescindible. Per què? Per donar el màxim de nosaltres mateixes quan som dins, compaginar-ho amb la militància i tornar a la pura militància quan acabi el mandat. Per no perdre mai de vista on pertanyem i a qui hem de rendir comptes. I per no perdre l’oremus dins de la institució, cosa que veig molt probable que passi a algú que hi porta molt de temps i que s’ho prèn més com una feina que com un rol circumstancial acotat en el temps.

Un altre aprenentatge important té a veure amb el que és personal i el que és polític. D’una banda, i en la línia del que us comentava abans de saber d’on venim i a qui ens devem, i d’exercir la ruptura des de tots els àmbits, és molt necessari prendre’s allò personal com a polític, i ser coherent en totes les esferes de la vida, també quan som dins de la institució. Amb totes les contradiccions que això representa (i que cal assimilar). Ara bé, he anat forjant la sensació, al llarg d’aquest any, que hi ha qui, dins de la institució, no distingeix entre allò personal i allò polític. Això que dic sembla una contradicció, m’explico: una cosa és mostrar-se com una és dins la institució, i manifestar-ho (per exemple a través d’un bloc, de la forma de vestir o de la seva presència en actes institucionals o no), i l’altra és prendre’s una opinió política com a un atac personal. Jo tinc clar que dins del ple no confio políticament en gairebé ningú, a excepció dels meus companys de la cup i poques regidores més. Vol dir això que no em caigui bé ningú? Doncs no, vol dir simplement que no sóc allà per fer amics o anar a fer unes birres amb altres regidores (cosa que si no fos regidora, i en un altre context, podria arribar a fer), sinó per defensar uns posicionaments polítics que molt sovint xoquen amb els d’altres regidores, i no perquè em caiguin millor o pitjor seré més o menys dura en el meu posicionament. Sinó que ho seré en la mesura que el que proposin em sembli més o menys dramàtic per la ciutat. Això que dit aquí sembla una obvietat, he comprovat que no tothom ho veu així. La qual cosa sovint dóna lloc a tensions innecessàries i bloquejos en l’acció política que tenen, de retruc, un efecte negatiu en la ciutat.

En aquest sentit, un dels aprenentatges més difícils (per les conseqüències que té) que he hagut de fer al llarg d’aquest any, i que ja m’acompanyarà per la resta de la vida, és el següent: les regidores del ple, em caiguin millor o pitjor, siguin més o menys radicals en la defensa de les seves idees, són el reflex d’una societat que existeix allà a fora, i no puc evitar-hi el contacte. En els moviments socials, com en la vida, una tendeix a construir una zona de comfort formada per persones a qui s’estima, i afins a les seves idees. Tendim a protegir-nos i evitem el diàleg amb qui considerem antagònic a les nostres idees. Certament, a la feina, a la família, etc. hem d’interactuar amb altra gent, però la diferència és que en aquest cas, estant a la institució, el contacte és constant, i cal comunicar-s’hi per arribar a acords i per fer avançar les idees que una defensa en benefici de tercers. Cal passar de la confrontació i la crítica des de fora a ser capaç de tenir converses, escoltar, aguantar certs discursos sense sortir-se de les caselles, i fins i tot rebre missatges de whatsap, de gent que no et mereix cap respecte polític (repeteixo, no parlo de respecte personal). I assimilar que aquesta gent representa una gent amb qui normalment no tractem, que pensa molt diferent que nosaltres i raona molt diferent. I aquest, certament, ha estat un aprenentatge lent i costós. Un podria dir que això ja ho sabia abans d’entrar, i que forma part de la feina, que la militància i la lluita al carrer també té els seus pros i contres.

Evidentment. Però a nivell personal i íntim, assimilar tot això ha estat per mi una tasca difícil. Al cap i a la fi perquè, des de la consciència clarivident que ens carreguem el món (consciència que ja tenia abans), ara he hagut d’assimilar que al cap i a la fi és perquè hi ha molta gent a qui se li’n fot. Gent que viu al nostre costat. I he hagut de tractar-hi evitant l’ús de la violència física o verbal. Us ben asseguro que en molts casos m’ha costat. Ara, m’ho miro des d’un altre punt de vista. Perquè sé que si hi ha gent així és perquè al sistema li interessa per perpetuar-se, per tant cal tractar-hi, cal avançar i sobretot cal ser molt pedagògics, perquè la gent entengui que dins d’aquest sistema capitalista no tenim futur com a societat. Cal explicar el nostre projecte, insistir-hi, i deixar en evidència les mancances del sistema. Per, poc a poc (anem lents perquè anem lluny) aconseguir ampliar la majoria social per la ruptura. En això estem. Seguim. Amb un peu fora, al carrer. D’on venim i on tornarem. D’on no hem marxat mai.