101 històries zen

101 històries zen, de Nyogen Senzaki (1876-1958), és un recull d’històries d’inspiració zen que s’han anat escrivint i recollint al llarg de més de set-cents anys. Això és la tradició, ja que la literatura sapiencial s’escriu a poc a poc, de forma acurada i generalment de manera anònima.

No sabem qui ha escrit el Vell Testament de la Bíblia, per exemple, tot i que sabem el nom d’alguns autors, com el rei Salomó. Respecte del Nou Testament, la tradició ens ha llegat el nom dels Evangelistes.

En l’origen de les històries zen, que cal situar al segle XIII, hi ha el nom del mestre budista japonès Muju Dokyio, que va escriure una extensa recopilació de paràboles budistes que es coneix com Recull de pedra i sorra. En el segle XX, Nyogen Senzaki, que va viatjar per tot el Japó, va estudiar en diversos monestirs i finalment va viatjar als Estats Units acompanyant el seu mestre, Soyen Shaku, l’any 1919 va fer una selecció d’aquest Recull clàssic, que va reescriure, va afegir-hi diversos koan, petites narracions i fets d’altres mestres zen. Aquest recull 101 històries zen, (Angle Editorial), que de seguida va ser molt ben acceptat i traduït a diverses llengües, és el que tenim ara a les mans, traduït i presentat per Ricard Vela.

Per la seva mateixa naturalesa, aquest recull de saviesa espiritual demana una lectura pausada, o més aviat diverses relectures, sobretot nosaltres, gent occidental, amb la mentalitat tan allunyada de la cultura japonesa.

Especialment difícils d’entendre són els koan, enginys verbals que per a res segueixen la lògica a la qual estem acostumats. ‘Els koan –aclareix Ricard Vela- estan bastits sobre formulacions mentals i lingüístiques estranyes, i que són objectivament insostenibles, però que tenen com a missió despertar, sacsejar i sensibilitzar la ment d’una persona per tal d’estimular-la a cercar la veritat per ella mateixa.’

Entre altres raons perquè la veritat (o el real) pot ser captada des de molts angles de visió, tot i que en essència sigui la mateixa. Segons reporta el mestre Sawaki, cal defugir els mimetismes doctrinaris: Si no hi pares compte, l’ensenyament del Buda es convertirà per tu en un ideal. Seria un gran error. L’ensenyament del Buda és una actitud, i la seva essència s’expressa en la manera en què fas les coses. No siguis tan ximple per creure que la Via del Buda significa que s’han de seguir les regles de conducta com un robot.

Tot un repte per als mateixos japonesos, però sobretot per a nosaltres, tan aviciats culturalment amb els dogmes a l’ús, ja siguin de naturalesa religiosa o política, ja que no hi tanta diferència, posem per cas, entre les esglésies catòlica , comunista o fins i tot anarquista. Els dogmes de fe s’hi presenten tan immòbils a desgrat que la realitat desmenteixi més d’un d’aquests dogmes. A aquestes esglésies cal afegir-hi ara les de naturalesa científica. Hi ha ‘veritats’ científiques que han de ser cregudes tant sí com no, en les nostres societats tan falsament democràtiques i tan crèdules d’aquestes veritats que quan convé són canviades d’avui per demà.

Tot al contrari del que proposa el zen: cercar de forma personal la veritat per ella mateixa, que, com sabem, és una tot i que pugui ser captada i viscuda de tantes maneres. És per aquest motiu que la lectura d’aquestes històries zen són com una gimnàstica formidable per al nostre cervell no diré adormit, però sí acomodatici. Es tracta de mantenir-nos ben desperts, alerta. Ho diu també el Nou Testament en la paràbola de les verges que, vigilants, mantenen enceses les làmpades tota la nit. Una bella metàfora d’aquesta actitud mental verge, és a dir pura, transparent, que permet rebre la veritat tal com és, sense els prejudicis que tan sovint la velen.