Embarrancats altra vegada

Els pressupostos d’un govern no són un dogma de fe.
Els pressupostos no són una veritat irrefutable.

Els pressupostos, són importants, sens dubte, però no són res més que unes previsions d’un supòsit d’ingressos  que el govern de torn podrà recaptar i després amb els seus criteris i priorats polítiques -les que vulguin aplicar- els distribuiran. Gestionaran els nostres diners –els de tots- amb el seus criteris d’acord, o no, amb el que han dit durant les campanyes electorals. Serà una mostra també de com gestionen els seus compromisos programàtics.

Després la realitat dirà si les suposicions es compleixen i en quin grau ho fan.

La seva execució també dirà si les previsions, volgudament o per raons sobrevingudes, s'ajusten a la realitat prevista.

Els Pressupostos de la Generalitat que han entrat al Parlament no són ni la panacea que proclama el conseller Junqueras, i entenc que ho hagi de fer així, ni el desastre que els altres grups de la cambra proclamen, també s’entén que ho facin així, fins l’extrem que tots han previst fer-hi una esmena a la totalitat perquè el govern els hagi de retirar i tornar a  fer, es pensi si els refà o es va directament a pressupostos prorrogats.

El conseller Junqueras afirma: “Són els més socials de la història de la Generalitat", després de remarcar que el 78,5% de la despesa és social.”

I segurament deuen tenir els percentatges més alts de polítiques socials però caldria veure els xifres absolutes. Perquè els pressupostos segueixen en el marc de els retallades aplicades pels darrers governs amb el suport del partit del Sr. Junqueras i si els comparem amb les xifres del 2010 per exemple l’afirmació es va diluint...

La situació avui és aquesta i sembla que l’encastellament en les posicions ens mantindrà fins el darrer moment.

Prèviament però ja hi ha hagut alguns tempteigs de com podia anar, per una banda el debat sobre la pujada o la rebaixa de l’IRPF que ha entretingut als Consellers i al President amb el ressò ampliat als diaris i les ràdios i televisions fent bullir l’olla, o bé l’aliança entre Jxsí i el PP per votar en contra de la modificació de l’impost de  successions. Uns moviments tàctics que finalment ens han portat a on som ara, la situació també cal dir-ho pot canviar en un tres i no res i torbar-nos com en altres ocasions que passarem del desastre global, de la profecia del caos final a que tot seran flors i violes.... passada la tempesta torna la calma.

Qui dies passa anys empeny. Sort que només seran 18 mesos o això és el que deien. 

A partir d’aquí i, sobretot, després de que la CUP, en teoria soci del govern, anunciés el seu no global el pressupost passa a tenir una situació complexa i d’incertesa.

I naturalment el govern també te un problema no gens fàcil de resoldre.

Però abans d’arribar aquí no hi havia la possibilitat -si  mirem la distribució pressupostària potser diríem necessitat-  de que els comptes arribessin a la cambra amb un acord  tancat o almenys amb un principi d’entesa que donés joc a altres grups però amb la garantia de que els pressupostos prosperessin.

Té voluntat el govern de negociar amb altres grups parlamentaris que no siguin la CUP? Per més bones paraules que es diguin tot fa pensar que no és així.

De moment el govern no vol retira el govern i al CUP diu que facin comptes nous, tot plegat embarrancats i sense massa marge de funcionament.

I tampoc val ara llençar tota la cavalleria -la lleugera i la pesada- per pressionar al grup de la CUP. I fer-ho amb diversitat de modalitats des del mètode del pal i la pastanaga al de la garrotada directa depenent del tarannà de a  qui toca fer declaracions per part del govern o per part del grups que l’hi dóna suport. Junt pel sí. Sobretot perquè per més pressió que es faci  sembla que el desacord  no està tant –que també- en la possible modificació de partides concretes, trec d’aquí i els poso allà, sinó en el perfil i en la metodologia per fer les xifres pel proper anys.

El President “toca  a rebato” i convoca el sancta sanctorum del sobiranisme per explicar quina és al situació en un gest d’aquest que en diuen ara de “postureig”, perquè aquest no voten al Parlament. El Conseller Junqueras oferint tot el possible i també l’impossible perquè la CUP retiri l’esmena a la totalitat. Allò que en un principi era gairebé un anatema com posar en els ingressos els impostos que no es cobraran ara sembla que és possible posar-ho. En fi tot plegat ha entrat en una mena subhasta de propostes, de mercat de Calaf, per mirar de que els cupaires baixin del burro i s’avinguin a pactar unes xifres. I aquí altre cop la pregunta tot plegat no ho podien haver fet abans?

En fi que sembla que caldran alguns trucs de màgia numèrica per poder tirar endavant els pressupostos que ara per ara semblen embarrancats. I qui genera aquets la situació no és la CUP precisament, malgrat puguis estar o no d’acord amb els seus posicionaments, sinó qui tenia la responsabilitat de fer-los, negociar-los i tirar-los endavant políticament.  

Tenim –tenen, el govern- un problema. Si es prorroguen els pressupostos ja ens adverteixen -avis a navegants- que de triomfar les esmenes a la totalitat perdrem una picossada en polítiques socials, per tant, al lloro. I alhora invoquen  el pacte entre Junts pel sí i la CUP –aquell pacte del perjudicat Mas- pacte que van portar el reis mags i que va donar el tret de sortida del principi del final del procés. Pressió i més pressió per veure si superem el marc embarrancat en que ens trobem. Pressió i més pressió però prorrogar els pressupostos tampoc és final de tot ni cap catàstrofe de dimensions desconegudes. És, sens dubte una gran derrota política, això sí, de dimensions enormes i de conseqüències imprevisibles i desconegudes.

El temps s’esgota i dimecres sabrem com tot plegat acaba..... o acaba de començar.