52 martes

En els últims temps hi ha una certa tendència a premiar pel·lícules que sense ser especialment destacables són reconegudes en festivals per la forma en què han estat concebudes o especialment rodades. El fill de Saul seria una d'elles, i aquesta que ara comento, 52 Dimarts, altra.

Aquesta és una pel·lícula concretament, rodada només els dimarts durant els 52 dimarts de l'any, i es circumscriu a les vicissituds en què la mare en una parella, desitja realitzar un canvi de sexe i passar de ser dona a home.

No es pot ocultar que en principi tot el descrit fins al present instant, resulta d'una notable originalitat digna de premi així concebuda.

Els problemes d'aquesta pel·lícula australiana són diversos i importants tots ells. El primer d'ells és la seva metratge. Cent quinze minuts destinats tots ells a narrar les diverses peripècies per les que travessen els protagonistes en una pel·lícula molt coral i sense cap punt d'inflexió. Massa minuts per explicar alguna cosa que sens dubte es pot narrar en molts menys minuts, i la rellevància i intranscendència és nul·la. És una història que en cap moment desperta el nostre més mínim interès i que il·lustra mes que explica.

El segon gran problema i probablement el principal, rau en el fet que en cap instant aquesta projecció ens endinsa, commogui ni tan sols identifica el més mínim perquè ens mantinguem atents amb una certa intensitat davant de la pantalla. Discorren accions diverses, algunes d'elles confuses o que es van descobrint a mesura que avança la pel·lícula, però que en cap cas comporten un gir en el guió o suposen un avanç considerable en l'exercici.

S'arriba al final de la pel·lícula amb una sensació considerable de tedi, en un film que podria durar seixanta minuts o dos-cents i que sempre estaria en el mateix lloc sense avanç ni retrocés algun. Per que quan es filma cal tenir una idea molt clara no ja només del que es vol explicar sinó de l'avanç i progressió de les escenes i això en cap instant succeeix, lo qual crea un buit i una sensació d´ indiferencia.

Las primeres escenes podrien ser les darreres i les darreres les primeres com en moltes pel·lícules en què un no sap exactament ni per que es arribar a rodar.

Curiosament no obstant aquesta producció australiana de l'any 2.013 que es va projectar fa escassos dies en sessions al Cine Club Sala 1 de Vilanova i la Geltrú, va obtenir el premi al prestigiós festival de Sundance al millor director, la qual cosa testifica al meu judici la capacitat de suggestionar a jurats la manera especial de rodar un film per sobre sens dubte del que s'explica.

Una pel·lícula per a mi definitivament summament tediosa que no recomanaria a ningú.

52 MARTES
2013
AUSTRALIA
4/10