Mitja cargolera

Ja tenim mitja campanya electoral al sac. Ja falta menys per poder anar a votar i intentar acabar amb aquest malson que des del desembre ens empaita. I no per culpa dels ciutadans. Encara que alguns analistes s’entestin en retreure als votants d’estar mal repartits entre massa opcions, en comptes d’acusar als partits, a les opcions polítiques, de no ser capaces d’oferir propostes coherents i atractives o tenir prou cintura com per poder arribar a pactes amb altres forces per garantir la governabilitat del país. Una broma de mal gust, sobretot quan es passen el dia dient que ells son demòcrates, que accepten el resultat de les urnes i que el bé del país és el seu únic objectiu. Ho sento, però a mi això em recorda aquell nen consentit que es porta bé... quan li deixen fer la seva santa voluntat.

La campanya, però, presenta algunes novetats interessants. I consti que no penso en el ensopit i anodí debat a quatre fet, curiosament, a principis de campanya. Per mi, el que em resulta més cridaner –observeu que no parlo d’atractiu, que això son figues d’un altre paner- és el pes que ha assolit i està mantenint la televisió en el seu desenvolupament. I si faig la matisació anterior és perquè aquesta irrupció en l’àmbit de la petita pantalla s’ha fet d’una manera que m’ha fet pujar la mosca al nas.

Perquè les entrevistes als candidats i els debats dels segons espases, serien d’agrair en format convencional. Però quan en comptes de fer-los un Gabilondo o un Cuní, els fan Pablo Motos, els nens de la Ana Rosa Quintana o col·laboradors com el Mohamed Jordi, la cosa corre el perill de relliscar pel pendent de la frivolitat, l’espectacle o la vacuïtat. De ser més cridaner que no pas atractiu. Estem segurs que volem conèixer als candidats tot fent una truita amb Bertin Osborne o parlant de moda amb la Susanna Griso, i no asseguts en una taula i contestant preguntes de tres o quatre periodistes com déu mana?. I que ningú s’espanti o ofengui per aquesta darrera definició. Tots sabem què estic dient.

Al fil d’aquesta “televisització” de la campanya electoral, els mítings han acabat mostrant descarnadament (segona novetat) la seva transformació en dues menes d’actes. Els multitudinaris d’adhesió destinats a treure pit per les televisions, i els d’àmbit reduït, sovint amb més periodistes que espectadors, destinats bàsicament, junt amb els esmorzars i trobades amb gent important, a donar titulars a emissores de radio i diaris.

Tot plegat té, agradi o no, la seva lògica. Perversa però lògica. A dia d’avui, si vols que una cosa arribi a la gent, sobretot a la que no combrega amb tu, porta-li a casa. No la facis anar a un míting. Les tafaneries, avui, o son televisives o no son. Ja ningú va a la barberia o a la verduleria per estar al dia dels darrers rumors. Poca gent va al cinema a veure estrenes que no hagin estat anunciades per la televisió. Avui tothom prefereix estar al twitter del barber o al periscopi de la verdulera. O esperar que passin la pel·lícula per algun canal de televisió. Naturalment... de pagament.

La política podria agafar també aquest camí. Un Orwell dels nostres dies substituiria el sistema actual d’eleccions posant als candidats a president dels diferents partits en una casa de Guadalix disfressada de Parlament i deixaria que es traguessin els ulls davant l’audiència que podria votar (naturalment per telèfon i pagant) quin candidat i formació es va eliminant cada programa al llarg d’aquesta nova forma de campanya electoral. Fins arribar a la gran final on quedarien, naturalment, dos candidats dels que un, resultaria aclamat per la votació (naturalment per telèfon i pagant) final.

Mentrestant, al plató, els números dos, tres o vint-i-cinc dels diversos partits, protagonitzarien acalorats debats sobre aspectes del programa (no l’electoral, no ens enganyem), degudament corejats pel públic, com els que quasi cada nit omplen alguns dels canals de televisió del nostre país. Degudament dirigits per algun comunicador mediàtic força provocador i amanits amb estats d’opinió que l’audiència podria expressar (naturalment per telèfon i pagant).

I ara no us poseu excelsos parlant de les essències de la democràcia i de l’aforisme republicà d’una persona un vot. Aquests programes, com molts altres aspectes de la vida, ja fa temps que l’han substituït per un nou aforisme: Un telèfon un vot.

Penseu que si els polítics analitzen aquesta idea, el sistema electoral actual pot tenir els dies comptats. En primer lloc, perquè el sistema donaria al final, com les segones voltes, tot el poder a un partit que així s’estalviaria haver de pactar amb els altres. En segon lloc perquè, a poc que el presentador ho fes bé, la participació seria molt més alta que a les votacions convencionals. I més sostinguda, ja que caldria votar cada setmana durant tota la campanya. Canvi que es podria justificar com una educació dels ciutadans en l’exercici del vot. I el tercer i molt important, perquè el procediment, per un costat estalviaria la despesa de campanya electoral que ara paguem els ciutadans, i per l’altra recolliria diners (els de les trucades) que podrien servir per eixugar el dèficit públic que, habitualment, hereten els nous governs. Clar que també podrien servir per engreixar la corrupció, però ningú és perfecte, no?