El pensament dels Il·lustrats era racista

El terme “raça” no es va encunyar fins a finals del segle XV. I el terme “racisme” nasqué a l’any 1933 a Alemanya, i es va traslladar a l’anglès a Gran Bretanya a l’any 1938. No obstant, el racisme com a fet social i ideològic és una realitat que existeix des d’antic.

El discurs racista és un fenomen genuïnament europeu. El pensament il·lustrat va ser extraordinàriament positiu pel progrés de la humanitat. Tanmateix el seu pensament era fruit del context històric del moment. El determinisme del racisme biològic fou un error invencible pels Il·lustrats del segle XVIII i dels seus hereus vuitcentistes.

La Revolució francesa va ser un dic de contenció del racisme religiós. Però el racisme va continuar a l’era moderna amb el nou discurs racista biològic. Els factors del nou discurs de la ideologia racista van ser els següents: l’extensió de l’època colonial del capitalisme, l’auge de la ideologia nacionalista i l’ús instrumental de la ciència per fonamentar de manera etnocèntrica la ideologia racista.

El pensament polític dels segles XVIII i XIX en relació amb el racisme associava, en multiplicitat d’ocasions, mestissatge amb decadència de la civilització. El mestissatge era concebut com una transfusió sanguínia de les ineptituds de la raça inferior a la raça superior, transmetent-li la mediocritat. La paraula “mulato” parteix precisament d’aquesta premissa, ja que el seu origen etimològic racista és “mula”.

Els avenços culturals i científics de la modernitat van contenir el racisme de justificació metafísica. La secularització de la Il·lustració va desembocar a una secularització del racisme, però no va comportar la seva supressió. La raça és una concepció central en la Il·lustració, i no quelcom distintiu dels seus detractors antiil·lustrats.

John Locke (1632-1704) era administrador colonial a Carolina del Sud. David Hume (1711-1776) considerava que els àrabs eren incultes, els jueus fraudulents, els grecs moderns estúpids i els anglesos superiors. Immanuel Kant (1724-1804) pensava que els negres estan disposats per a l’estupidesa natural; i els indis i xinesos són monstruosos. Des del prisma de Kant, els alemanys eren éssers superiors, perquè creia que es tractaven d’una síntesi de britànics i francesos. Voltaire (1694-1778) fou poligenista; va atacar l’origen únic de l’espècie humana; defensava el desenvolupament separat de les races humanes i declarava la superioritat dels blancs. John Stuart Mill (1806-1873) pensava que les nacions no blanques són incivilitzades i estan incapacitades per a l’autogovern. Auguste Comte (1798-1857) va reclamar l’ universalisme de la modernitat prenent a França com a país modèlic. Propugnava l’expansió del seu model en el conjunt de la raça blanca, ja que era la més intel·ligent. Després volia disseminar el seu model entre la raça groga, perquè era la que treballava millor d’acord amb el seu criteri. Finalment entre la raça negra, que era la més sentimental. Saint-Simon (1760-1825) afirmava que els negres mai podrien ser susceptibles de tenir el mateix nivell d’intel·ligència que els blancs.

Malgrat tot, una ovella negra il·lustrada va nedar a contracorrent. Fou Alexis de Tocqueville (1805-1859). Molts el varen criticar, perquè afirmava que les institucions polítiques són una font de canvis socials. En el seu llibre De la democràcia a Amèrica (volum I 1835 – volum II 1840) es llegeix sobre la situació de les comunitats negra i india: “Ambdues ocupen una posició igualment inferior en el país que habiten: les dues pateixen els efectes de la tirania, i si les seves misèries són diferents, poden en canvi acusar d’elles als seus mateixos autors”. El que fa Tocqueville és capgirar l’argumentació del racisme biològic defensada pels seus coetanis. Tocqueville no explica que les catalogades com a races inferiors patissin misèries pels seus gens, sinó que és l’actitud dels dèspotes el que provoca que visquin en condicions infrahumanes properes a l’animalitat. L’actitud dels blancs cap als afroamericans la descriu així: “Els utilitza en el seu profit i, si no pot doblegar-los, els destrueix”. L’il·lustrat francès descriu els estereotips dels seus coetanis amb les paraules següents: “El seu rostre ens sembla horrible, la seva intel·ligència limitada i els seus gustos baixos.” I conclou: “Als moderns, després d’haver abolit l’esclavitud, els queda encara per destruir tres prejudicis molt més tangibles i tenaços que ella: el prejudici de l’amo, el prejudici de la raça, i el prejudici del blanc”.

S’ha de ser indulgent amb els Il·lustrats i els seus hereus vuitcentistes. Perquè el determinisme biològic del comportament humà va regir el racisme vuitcentista. El coneixement científic tot just arrencava. Malgrat tot, sorgeix un Alexis de Tocqueville que qüestiona tot allò inqüestionable del XIX.

Avui, societat del coneixement del 2016, hi ha ciutadans i líders polítics de les democràcies consolidades del món, que estan a les antípodes de l’avançat pensament d’Alexis de Tocqueville del XIX. N’hi ha per ser pessimista en relació amb la desaparició del racisme. Desgraciadament el racisme cultural del nostre temps està molt viu.