Eixuga't i tornem-hi

Finalment, el brexit ja és aquí, el 52% dels britànics han decidit que el rendiment que els donen els estalvis dipositats en el fons d’inversió europeu no els compensen i per tant, seguint les lleis més salvatges del capitalisme imperant, han decidit posar els ous en un altre cistell que la resta d’europeus desconeixem. Naturalment, demòcrates com som –o si més no ens diem, vist com actua, per exemple, el ministre Fernández Diaz- ens hem afanyat a acceptar i fins i tot lloar la decisió del poble britànic. Deixant de banda que un percentatge substancial dels que aporten el seu esforç de treball a les illes britàniques no tenen dret a vot i ho fan més per la magnanimitat de sa majestat britànica que no per la generositat de les lleis del país. O que en altres llocs de la mateixa UE, percentatges similars de gent decantant-se per un dret, com fou el de decidir el seu futur que va expressar el poble català a les darreres eleccions, son absolutament menystinguts i ignorats.

Però aquesta és –o deu ser- la grandesa d’aquest projecte d’Europa que, a hores d’ara, els pessimistes veuen definitivament ensorrat  mentre els optimistes consideren que obre una gran oportunitat per reconduir-lo a bon port i sortir enfortits de la crisi que sembla haver encetat.

I potser tinguin raó, tot i que a mi no m’ho sembli. Perquè si la democràcia és acceptar el que vol la majoria, la decisió britànica és impecable. Clar que, potser en tot plegat m’ha faltat sentir com els governants espanyols reclamaven, com en el cas del referèndum català, que fossin tots els europeus els que hi diguessin la seva, en tant que afectats. O el que val per Catalunya no val per Gran Bretanya?

Perquè els britànics havien signat un acord amb la resta d’Europa. I si quan la CUP trenca el que té rubricat amb Junts pel Sí, tots ens posem les mans al cap, ara hauríem de fer el mateix i dir les mateixes coses, en comptes de buscar un gag oportú de la sèrie Sí, Ministre, per fer riure a l’audiència.

Insisteixo. Potser els optimistes tinguin raó i la història ens estigui oferint una gran oportunitat de resoldre problemes. Per exemple, si el vot d’Irlanda del Nord i Escòcia demostren quan diversos poden ser els interessos de les parts d’una unitat, l’estat, definit fa ja uns quants anys, potser és el moment de plantejar un nou model d’organització territorial en el qual, finalment, Catalunya pugui tenir entitat pròpia al costat d’Escòcia, Còrsega o el Piemont Italià.

I si el sistema econòmic basat en el lliure comerç, la lluita salvatge pel diner i el poder de les organitzacions transnacionals, ha demostrat la seva toxicitat i tendència a fomentar la desigualtat, potser és el moment de començar a pensar en alguna alternativa.

Sense quedar-se, faltaria més, només en allò que pugui interessar als partidaris de l’Europa Unida que encara queda dempeus. Perquè hi ha altres problemes com la immigració que, ens agradi o no, enverinen el panorama, afavorint l’emergència dels sentiments més xenòfobs i autàrquics dels ciutadans que veuen perillar el seu estat del benestar i tendeixen a recolzar aquelles opcions polítiques que els ofereixen solucions. Siguin o no democràtiques.

El problema dels optimistes és que tenen clar el què, però encara no s’han parat a pensar el com, presoners com estan de la seva coherència. Una coherència que els impedeix acceptar els pactes o les solucions transaccionals. O tot o res. O es respecten les línies vermelles o res.

I clar, així no es fan majories per dur endavant aquesta nova Europa que superi els problemes que té.

Si jo ara pregunto als ciutadans si volen quedar-se a la Unió Europea per refer el mapa d’Europa i el sistema econòmic vigent, em trobaré, com en la famosa consulta de Catalunya, amb quatre opcions. Sí/Sí, Sí/No, No/Sí i No/No. Imaginem ara que les quatre opcions treuen un 25%. Si els defensors de la primera es tanquen en banda fent de les dues afirmacions sengles línies vermelles, no anirem enlloc, perquè estem empenyent als segons i els tercers als braços dels quarts. Si, per contra, s’obren a negociar, a acceptar temporalment un no, poden arribar al 50% (i si saben fer equilibris al 75%) i impedir que els quarts, sense fer res, s’enduguin el gat a l’aigua. Allò que va aconseguir en el seu moment Rajoy gràcies a les línies vermelles que omplien el panorama de la resta de partit. I el que, sembla, ha aconseguit el brexit.

Ara, podem plorar i lamentar no haver fet més per mantenir Gran Bretanya entre nosaltres. Fins i tot podríem arribar a criticar David Cameron per haver estat tan insensat de convocar un referèndum per escoltar la veu del poble. Dit en altres termes, per haver estat tan inconscient de posar la democràcia pel davant dels interessos d’Europa.

D’una determinada Europa. Però el cert és que això i no una altra cosa és el que fins ara consideràvem democràcia.

Per tant, no ens queixem de la patacada i aixequem-nos per veure de trobar alguna altra solució. Que l’evolució és això. Buscar en cada moment la sortida al problema que se’ns presenta. Si cal adoptant decisions que entrin en contradicció amb allò que predicàvem dos mesos abans i ficant-nos l’orgull a la butxaca.