Corredor de fons

El poeta, antòleg i crític d’art José Corredor-Matheos (Alcázar de San Juan, 1929), Pepe per als qui el coneixem una mica més d’a prop, acaba de publicar les seves memòries amb el títol, ben significatiu, de Corredor de fondo (Tusquets), que juga amb el cognom i una actitud davant de la vida: la del corredor de fons.

No s’espanti el lector a la vista del gruix del llibre. Una vida cabal sempre ho és, i més quan es tracta d’una persona amb la trajectòria professional i intel.lectual de José Corredor-Matheos. El llibre es revela dúctil, atractiu, i es llegeix com una novel.la poblada de personatges tan aviciats com maltractats pel règim anterior, aquell règim dels blancs i negres, perquè així era en aquells anys políticament tan poc amants dels matisos com són les dictadures.

En els primers capítols assistim al relat dels temps de la infantesa i de la formació intel.lectual i humana que han donat a llum l’home madur i l’home savi que ara escriu les memòries. Aquell temps auroral de la infantesa va deixar una petja duradora fins al punt que l’escriptor, al final del llibre, afirma que mai no ha marxat d’Alcázar de San Juan, tot i haver-se aclimatat a la perfecció a Barcelona, a Catalunya, tot passant per la Vilanova i la Geltrú del temps de guerra, que és quan hi va arribar de vailet. Per a l’escriptor d’aquestes memòries, tot és, tot és present.

Als lectors més curiosos per saber d’aquells anys foscos que s’han nat aclarint amb la democràcia, per més defectes que tingui, per saber dels seus protagonistes, els farà impressió la galeria de personatges que desfilen per les pàgines d’aquestes memòries tan ben escrites –José Corredor-Matheos es mostra un bon narrador. A tots aquests personatges cal prestar-los atenció: Dalí, Miró, Guinovart, Tàpies, Cela, Valente, Crespo, Badosa, Rodríguez-Aguilera, Alberti, etc. Si bé cadascú hi voldrà trobar aquells que considera d’una manera especial. En el meu cas, Juan Eduardo Cirlot, crític d’art i poeta tan inclassificable con desconegut encara, llevat de l’imprescindible Diccionari de símbols que el va fer famós. Els retrats que aquest corredor de fons fa de la gent que ha conegut en la seva fèrtil trajectòria, són d’una gran vivesa. Personatges que són tractats amb equanimitat, discreció, llevat d’unes poques excepcions, com en el cas de Tàpies o Cela.

Capítols importants en les memòries de José Corredor-Matheos són els que dedica a la seva etapa com aprenent de poeta, i la de poeta en actiu. José Corredor-Matheos, que ha fet de la seva feina professional un camp per a la creació en tants àmbits, és considera poeta abans que res perquè ho és amb altura i profunditat.

José Corredor-Matheos sempre parla de la poesia necessària perquè és quelcom que no es pot deixar de fer, és un mandat que ve de l’interior. Per això, per obeir aquest mandat intern, cal empènyer el talent, i la creativitat, i la sensibilitat vers les aigües que en ell flueixen en una lírica molt propera a l’estètica oriental d’ençà dels poemes aplegats a Carta a Li Po. Coneixedor del budisme zen i el taoisme, la seva poesia respira en la ingravidesa de l’efímer que només pesa en l’instant significatiu. Amb el recull El don de la ignorancia va obtenir el Premi Nacional de Poesía 2005. Amb Un pez en el jardín, publicat el 2007, la crítica confirmava la seva posició de poeta primordial de la generació dels 50. La seva mirada poètica, però, es distingeix clarament de la dels seus companys de generació per una transparència més nítida de la realitat viscuda i observada. José Corredor-Matheos escriu una poesia essencial que l’acosta a l’haiku, forma japonesa de poesia que en uns poc versos encapsula la meravella del moment present, tot expressant-la amb la paraula nua, sense retòrica, anant al moll de l’os.

La poesia de José Corredor-Matheos és expressió quintaessenciada de l’experiència espiritual. Entesa l’experiència espiritual que va més enllà de les formes religioses per esdevenir comunió íntima, amorosa, entre el poeta i el devenir de l’univers. Univers que es manifesta tant en les formes de la natura com en els moviments de l’ànima. Silenci i bellesa. Serenitat i emoció. Consciència i deseiximent són paraules per dir allò que s’esdevé a l’interior d’aquest poeta enamorat de la vida fins en les seves manifestacions més ínfimes, com el créixer de la muntanya, que no veiem, o el navegar silent dels peixos en l’aigua de l’estany. Poesia que mostra estadis de bellesa en estat pur.