Fracàs al Garraf en inclusió social

Les paraules de la sra.Teresa Garcia recollides per l’Eix el passat dilluns 26 posen sobre la taula un panorama decebedor, una combinació de decisions aparentment necessàries que porten a un perjudici general de la ciutadania. En el cas de la inclusió dels nens i joves amb discapacitat intel·lectual les mancances adquireixen un relleu especial per la pròpia vulnerabilitat d’aquest col·lectiu per una banda, però també per la insensibilitat que demostren per part de les instàncies polítiques i governamentals. Tres qüestions diferents convergeixen en aquest despropòsit:

La primera, la qüestió pedagògica. Les retallades. Aquelles que en el seu dia, en els inicis, se’ns deia que eren temporals, excepcionals, un esforç lloable que no es perllongaria en el temps. Doncs encara hi són i no fan cara de voler marxar. També es presumia que faríem el mateix amb menys recursos; un miracle de la física impossible de creure, sobretot, perquè si algú hagués trobat la manera de fer el mateix amb menys despesa, tots sabem que la cobdícia inherent al sistema hagués portat aquest mètode a implantar-se molt abans. El cert és que ara hi ha menys personal i, com imposa la lògica, menys atenció a les persones.

La segona, la qüestió laboral. Hem insistit una vegada i una altra des d’aquest bloc que la formació no garanteix un lloc de treball; que l’empresa busca mà d’obra formada segons els seus criteris a costa dels diners públics i, a més, espolsar-se la responsabilitat sobre l’escandalosa –i crònica- taxa d’atur i carregar-la sobre les espatlles dels ciutadans: si no trobeu feina és culpa vostra que no heu estudiat prou. És fals. Un títol no dóna un lloc de treball, no es crea un lloc en una empresa quan es concedeix un títol a un alumne. Només et col·loca en una millor posició en la subhasta –a la baixa, com les del peix- per accedir al món laboral. Hem permès un sistema que ens fa competir entre nosaltres per tal d’arribar a una cosa tan bàsica com és guanyar-se la vida. Si els governs no demostren estar a l’altura, cal reconèixer que encara molt menys les empreses, el sector privat.

I per últim, la qüestió radical i fonamental, la qüestió dels drets. Drets vulnerats reconeguts per la Constitució espanyola i per qualsevol de les declaracions solemnes internacionals que estudiem a l’escola. De vegades sembla que hi ha una relació de proporcionalitat inversa entre el nivell legal i el compliment real. Com més elevada és la declaració, més probable és que ens la passem pel folre. Estem parlant del dret a l’educació i del dret al treball. Se suposa que suportem un govern perquè ens garanteixi el compliment d’aquestes qüestions bàsiques. Se suposa que carreguem estoicament amb una colla d’impresentables perquè regulin el compliment d’aquests drets fonamentals. Forma part del contracte bàsic entre el ciutadà i el poder tal i com ja al segle XVII declarava John Locke. Per cert, que el tal Locke, un anglès gens extremista, ni populista, ni, en general, exacerbat o antisistema, reservava per al poble el dret a la revolució si el sobirà no complia la seva part del pacte.