Aquella porta giratòria

En el llibre Lluís Foix fa una certa definició de la feina del periodista. Al llarg del llibre es van desgranant episodis que donen vida a la tasca del periodisme d’ahir i la seva evolució. Diu Foix: “El periodista té molta força, però potser el fil més prim d’un cordill quan els interessos de l’empresa o dels poder fàctics, polítics o financers ho determinen així. Però els directors i els poderosos de fora passen i el periodista segueix. Avui més que mai perquè disposa de més alternatives, que no cal que estiguin estrictament relacionades amb una sola empresa. Pot ser més pobre, però  també més lliure i tant o més respectat.”

Lluís Foix es va llicenciar en periodisme i dret. Ha estat director i subdirector de La Vanguardia en diverses etapes d’ençà 1982. Va exercir com a corresponsal a Londres i Washington, fet que li va donar la possibilitat de ser testimoni de grans esdeveniments mundials i entrevistar als principals líders mundials. Ha fet la cobertura informativa de diverses guerres i en l’actualitat és columnista de diversos diaris, La Vanguardia i l’Avui on comenta temes polítics i d‘actualitat. Aquesta trajectòria el fa un observador privilegiat del món polític. També forma part de diverses tertúlies als mitjans audiovisuals com 8-TV Rac 1 o als matins de TV3.

Se li reconeix la seva trajectòria i la seva independència de criteri com a periodista i sobretot la seva actitud de respecte a les idees i la capacitat de generar sempre la reflexió i el debat, un periodista més d’opinió que d’adhesió. Aquestes virtuts fa que se’l situï entre el grans periodistes catalans.

Va publicar fa un parell d’anys “La marinada sempre arriba”, és un exercici de memòria de primera infància i de l’adolescència, un exercici de cercar aquells espais, aquelles persones, dels primers amics i companys, dels primers aprenentatges ja sigui a la família o a l’escola que configuraran més tard la personalitat i la trajectòria de cadascú. Es fa des de la recuperació de sensacions fugint d’un personalisme excessiu i en aquets sentit l’ús de la tercera persona li dóna una voluntat d’objectivitat prou interessant per trobar la mida justa del records que l’autor té de fets i circumstàncies.

Ara amb “Aquella porta giratòria” segueix el cicle memorialístic, ja ho diu l’autor no és una història de la Vanguardia ni naturalment no hi surt tothom que hagi tingut algun paper en el diari.

Els records de Foix comencen quan comença a intentar entrar a La Vanguardia. No ho aconsegueix a la primera, quan al final aconseguí parlar amb el director del moment aquest li diu que no te res per ell però que torni al cap d’un temps.

Mentre Foix fa el seu servei militar a la illa de Menorca, on a més de portar el compte dels soldats de cada una de les bateries també practica el periodisme com una feina que el distreu de la certa monotonia i absurda rutina de la vida militar del moment.

Finalment entra a La Vanguardia amb funcions de traductor de la secció d’internacional, secció que en aquells  moments no disposava de masses corresponsals i la seva feia era traduir articles d’alguns dels diaris més importants del món per poder-los publicar al diari barceloní.

Aquest inici més aviat modest i precari serà el principi d’una trajectòria prou important de Foix a La Vanguardia, corresponsal a Londres i a Washington, essent-ne director en algun moment de canvis i després formant part del Consell editorial i avui publicant gairebé diàriament articles que fruit de la seva experiència i coneixements són seguits amb força interès.

Foix fa un recorregut molt humà carregat de sensacions i d’impressions dels moments importants del diari en els darrers quaranta anys i com hi van jugar els principals periodistes de cada època. Des de la necessària adequació de la Vanguardia al moment de la mort de Franco i entrar en la democràcia fins el procés de modernització de la redacció són analitzats amb la seva visió privilegiada d’un observador curiós i metòdic.

Es vulgui o no La Vanguardia ha jugat un paper important en la història del periodisme del País i també d’Espanya i com han pogut anar influint en la creació de l’opinió pública d’acord amb la realitat social de cada moment.

Foix va viure el vell periodisme aquell que havia de trobar la informació al peu del carrer, aquell que no disposava dels mitjans tecnològics de l’actualitat, ni els mitjans humans actuals, aquell que es movia per coneixements i comparacions.

El llibre també és una oportunitat perquè Foix expressi la seva visió del periodisme i reclamant que l’ofici de periodista es fonamenti en el rigor, en el contrast de les opinions i els fets i en la veritat. Conceptes que ara en que la informació passa pels cent quaranta caràcters del twitter, llegir el que manifesta Foix sobre la feina que ha fet durant molts anys amb els canvis naturals és encara és molt necessari llegir-ho.

En Aquella porta giratòria Foix fa un repàs de la tasca dels diferents directors que ha tingut a La Vanguardia i també dels grans corresponsals que els anys difícils van aportar a la Vanguardia una notable qualitat en matèria internacional, noms con Santiago Nadal, Angel Zuñiga o més actualment Tomàs Alcoverro i el seu paper en situar La Vanguardia com un dels diaris que amb més atenció ha seguit la política mundial.

Foix fa un elogi de l’ofici del periodisme, ofici que es veu i es nota que estima i el viu intensament i això fa pensar que encara hi ha corda per estona en matèria de records de Foix que valdria la pena que seguissin publicant-se per tenir una visió de l‘actualitat des de la perspectiva d’un “vell” periodista que els ha vist de tots colors però que manté la fe en la feina. 

Aquella porta giratòria
Lluís Foix
Premi Josep Pla 2016
Col·lecció L’Àncora 243
Barcelona, març del 2016