Todos queremos algo

Hi ha  directors que resulten transcendents o si més no les seves pel·lícules van enfocades en un sentit de transmissió àmplia i fluïda de comunicacions variades, i altres que simplement, es proposen il·lustrar, comptar, sense una cronologia o com a mínim formalisme o estructura rellevants.

Richard Linklater és un d'aquests darrers..També les seves pel·lícules en general, són d'una durada perllongada com ja passava en la seva famosa, Boyhood moments d'una vida, i en la present Todos queremos algo, la durada és també considerable.

Dues hores de metratge.

Aquestes pel·lícules són difícils de sostenir si no hi ha molt ben definida una correlació d'equilibris que susciti un interès molt atractiu per a l'espectador, i dificilment s'aconsegueix quant un es limita a il·lustrar més que explicar, una sèrie de banalitats com en la present.

Boyhood, rodada en 12 anys amb la lògica progressió física i emocional dels personatges tenia considerable interès i es va situar a les portes de l'Oscar. La present és una obra en semblant línia però rodada en un mateix espai temporal però sense dubte amb molt menys interès que la precedent.

Un exercici cinematogràfic rodat en estètica i plantejament retro on es narra la història per dir-ho d'alguna manera ,d'un grup de joves que recentment acabada l'ensenyament secundari encaren l'ensenyament a la universitat. Tots ells, nois i noies es trobaran al campus de la universitat, on òbviament el de menys són les diferents carreres universitàries.

No, no és tampoc la història d'uns hippies ni d'uns pervertits, sinó simplement, les correries d'uns joves pels quals lo principal és anar a festes, beure,gandulejar i follar. Els protagonistes  principals d´aquesta pel.lícula alhora jugaran  a l´equip de beisbol de la universitat. Amb  això ja n'hi ha prou. Si estudien algún dia de debó i aproven alguna asignatura serà de casualitat.

Tampoc la pel·lícula és una de les típiques pel·lícules americanes, brutes, bastardes i de llenguatge gruixut. En cap moment. El principal mèrit d'aquest exercici d'estil i ben puntualitzat per cert, rau en el fet de retrotraure´ns a una època certa, amb molt disbauxa i en la qual varem viure en certa forma. Em refereixo als americans als quals un dia vam descobrir per televisió les singulars gresques per les quals discorrien, per que aquí certament amb tant nacional catolicisme, tanta ignomínia i tant feixisme, com a molt podies tocar una mamella  per sobre d'un sostenidor i en somnis per descomptat.

Una pel·liculeta passable que no recomanable.

USA 2016
116 m
5/10