Poble català, posa't a caminar

Podia semblar, sens dubte, alguns dels lemes dels darrers 11 de setembre en que el “procés”, dinàmic i evolutiu,  ha tingut un paper important en la seva convocatòria.

Potser ja no cal posar-hi de nou, crec que ja fa temps que el poble català va començar a caminar i va fent el seu recorregut com pot o com li deixen uns i altres.

Però si evoquem aquell lema és perquè enguany es compleixen els quaranta anys de la Marxa de la Llibertat, que va passar per la nostra ciutat i va portar alguns esdeveniment que segurament tenen un lloc en la petita història de la Marxa i de la vila i en la història general de la transició política.

Era un diumenge 4 de juliol de l’any 1976, el dia en que les quatre columnes Tramuntana, Lluis Companys, Francesc Maciá, Abat Escarré y Rafael de Casanova sortien des de Girona, Esterri d'Àneu, La Sénia, l'Escala i Oliana i encara se’n hi va afegir una que sortia des de Guardamar, un dels límits dels Països Catalans i dues a la Catalunya Nord. L’objectiu era arribar al Monestir de Poblet. La Marxa l’havia convocat el moviment Pacifista Pax Christi reivindicat els punts que van ser també el lema de l’Assemblea de Catalunya, llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia i Coordinació democràtica s’hi van anar afegint nombroses entitats del país amb un gruix important de l’anomenada societat civil. Es volia donar un protagonisme a la ciutadania que més o menys estructurada al voltant de les entitats llavors començava a prendre consciència de la necessitat d’ajudar a posar les condicions per canviar les coses a fons.

Aquell 4 de juliol a Vilanova es produïen algun incidents amb la gent que portava la samarreta. Eren detinguts  Jaume Andreu, Joan Pujol, Teresa Pujol, Anna Carbonell, Jordi Pujol (llavors era menor i va ser convocat a presentar-se a declarar a la Caserna de la Guardia Civil) J. Chacón, Maria Josep Llopis i algunes persona més, detinguts perquè la guàrdia civil intentava esbrinar d’on havien sortit les samarretes que lluïen alguns vilanovins.

Recorda fa poc la Teresa Pujol, les dones foren retingudes a la Caserna i els joves portats al “cuartelilllo” a la plaça de les Casernes, tot plegat va acabar relativament bé, i per bé entenem que van ser alliberats en menys de vint-i-quatre hores després d’haver tastat “l’hospitalitat” de la guàrdia civil i no van tenir cap més repercussió. Hi hagueren concentracions davant els jutjats i a la Plaça de les Casernes a l’hora de l’alliberament.

Però en tots cas s’havia evidenciat que a la ciutat hi havia col·lectius que conscients del moment començaven a fer presència pública desafiant l’autoritat, ja clarament il·legítima.

Evidentment els partits clandestins encara també tenien presència i la llavors ja formada Assemblea Democràtica de Vilanova també participà en els preparatius de la Marxa a Vilanova.

La Marxa va ser presentada a la ciutat el diumenge de Rams de l’any 1976 al Cinema Principal de la mà de la Coordinadora d’Entitats, organisme que a més de “coordinar” l’incipient moviment veïnal i les entitats de la ciutat servia de plataforma més o menys legal per traspassar les accions més polítiques que feia l’Assemblea Democràtica. La Coordinadora fou doncs un instrument succedani dels primers moviments socials i tenyits clarament d’acció política. Plataformes legals per conquerir espais a la societat, espais que la retirada del franquisme, més o menys, anava deixant.

La reconversió del règim s’anava bastint, Fraga plegava llastat pels fets de Montejurra amb la mort de dos carlins i deixava pas a Martín Villa al ministeri de l’Interior, amb un historial també vinculat al franquisme, Samaranch presidia la Diputació i començava la seva “conversió” a la democràcia. Tot això deixa espai lliure que ben aviat les forces polítiques organitzades o la ciutadania estructurada en entitats i associacions anava ocupant i fent créixer la sensació de que el moviment democràtic era imparable.

A Vilanova es produïren altres detencions, a la nit del Castell de Focs eren detinguts Martí Terés i Sebastià Jodar i es pressionà pel seu alliberament anunciant el boicot el balls populars a l’ofici de Festa Major. També foren alliberats després de la seva detenció unes hores per la Guàrdia Civil. L’arribada de la Marxa els dies 15 i 16 d’Agost quan es celebrava la Festa Major de la Geltrú tingués força  repercussió amb salts de manifestants a la Rambla i la rebuda de la columna Abad Escarré a la Geltrú en mig d’un ballada de Sardana. Es van viure moments de tensió quan la guàrdia civil (va tenir feina aquests dies) amb les armes a la ma van voler desfer els concentrats quan entonaven els Segadors després de la lectura d’un manifest i el desplegament d’una senyera.

Hi havia també plantejada un sessió de debat sobre al problemàtica ciutadana que afectava la ciutat. Es va canviar la convocatòria a diversos indrets, Círcol Catòlic, Parc Sama i finalment es van concretar a la Plaça “Héroes de la Armada” popularment del canó. Allà es van plantejar un seguit de temes de problemàtica ciutadana i es recolliren propostes d’actuació conjunta a nivell cívic i polític.

La Marxa seguí amb vilanovins com a protagonistes, Víctor Capdet era detingut al Vendrell, Maria Lluïsa Garriga a Tarragona i un parell de vilanovins van arribar al final de la Marxa al Monestir de Poblet saltant algunes tàpies de paret.

Quaranta anys més tard el poble català ha caminat molt, s’ha cansat a vegades, ha caigut, s’ha tornat a aixecar i segueix marxant, l’objectiu també ha anat canviant i ara la independència serà el punt d’arribada. La Marxa va generar expectatives, va fer sortir una nova generació que es va convertir en protagonista de les lluites cíviques  per la democràcia, va fer reviure un determinat esperit cívic crític i constructiu, va ajudar a fer plantejaments unitaris, en definitiva va ser una modesta revulsió en una societat catalana ja en el principi de l’efervescència que es concretaria en els primers onze de setembre tolerats i massius del moment.

A la ciutat aquell setanta sis encara va viure altres jornades de lluita, a principis de novembre la commemoració  del V aniversari del L’Assemblea de Catalunya portava també accions polítiques i la consegüent repressió i dies més tard una vaga general a la ciutat que va acabar amb detinguts, aldarulls i repressió de la Guàrdia civil en mig de la fira.

Ara que donem medalles i diplomes de ciutat, ben donats eh!, en reconeixement de trajectòries no estaria de més recordar aquell episodi amb una mica de prestància i homenatjar als ciutadans anònims i altres coneguts amb noms i cognoms que se la van jugar seguint l’exemple, si voleu més modest però important, d’aquells que durant el franquisme també van fer el possible perquè la societat fos més lliure i el País molt més just i democràtic.