La leyenda de Tarzan

Fa molts anys, quan jo tenia cabells, el pa sabia encara a pa i els gelats el mateix, la meva mare em portava els dissabtes al cinema on gaudíem d'algunes pel·lícules d'aventures i passavem moments de delit. Era l'època en què els programes cinematogràfics eren dobles i l'acomodador segons l'instant d'entrada en el cinema ens deia, "si feien la bona o la dolenta".

Entre les bones em recordo d'haver vist a Tarzan, un Tarzan monosil·làbic, monòton, generós, ganàpia, musculat, gairebé analfabet però de gran cor i humanitat.

Era sens dubte el meu Tarzan, Tarzan, Jhonny Weissmüller, difícilment un altre. Poca robeta per tapar les vergonyes, mai es veia cap pit ni cap mugró, tot i que es moviem molt pels arbrers i feia vent, però clar estavem a l'época del Generalísimo i ni es despentinaven.

També una mona molt mona, Xita, una mica desmadrada i poca vergonga, i una noia, Jane, també molt mona que convidava a viure a la selva encara que fos només a pa i aigua.

Avui, els temps han canviat.Tarzán és Lord, ja no viu a la selva, sinó en un palauet de Londres, amb una igualment bella, Jane, Xita roman a la selva, i s'han canviat els plats vegetarians per entrecots i altres viandes suculentes a la city.

Aquest Tarzan ja no és només el noi sanot, sinó un rostre hieràtic, immovil i amb cara de restret o potser amb permanent reflux gàstric a jutjar per les seves expressions.Sembla posseït en algunes escenes per un esser trascendental.

Però com la bona vida és breu, un bon dia, el Tarzan de l'era informàtica ha de tornar al Congo belga, i allà es lia un zipi-zape de considerable magnitud, entre Tarzan, les feres, els nadius i els dolents de torn, que protagonitza Christoph Waltz , en un dels seus papers habituals i excessivament similar al de Maleïts Malparits.

La llegenda de Tarzan balanceja entre la pel·lícula d'aventures i un conte o llibre de la selva, però en cap d'ambdós camps resulta convincent. Com manual de conte de la selva, per que no encaixa en els paràmetres dulcificadors i d'entreteniment del relat animal per a petits i grans.

Com a pel·lícula d'aventures, per que no té la intensitat i el factor de complicitat amb l'espectador i reitera amb excés trucs informatics de fàcil previsibilitat, davant un guió amb alts i baixos però amb nombrosos forats i mancances.

D'altra banda excessius retrocessos en situacions de flash-back a la infància del protagonista que no són necessaris alenteixen en excés l'avanç progressiu del metratge. El director, David Yates, amb diversos Harry Potter a la seva esquena naufraga considerablement en els ressorts el cinema d'aventures, i només ens pretén convèncer que intenta oferir-nos una gran pel·lícula quan tot se cenyeix i sense passió alguna, a un ordinador en una sala de muntatge, i amb un final de pel·lícula summament massificat i escampat, amb més i més pc, amb un tot val, i on ja ho vam veure anys abans d'una manera més justificada a Jumanji per posar un simple exemple.

Resulta difícil d'entendre com un director tan avesat en films d'aventures, com Yates, i en l'època actual, es limiti a explicar-nos una insulsa historieta d'aventures sense espurna i amb un frenètic despropòsit de trucs digitals per aproximar-nos a la llegenda de Tarzan.

Per que en definitiva aquesta pel.lícula  al seu dia era innocència, generositat, humanisme, portadors, lluita fratricida de bons i dolents contra les feres, arenes movedisses, trasbalsos per enmig de la selva, sofriment, intriga i un frenesí de lluites titàniques, Jane, Xita i els nadius que eren salvats per l'heroi en l'últim instant, per Tarzan amb un exèrcit d'animals reunits via crit supersònic del protagonista.

Tarzan mou els ulls, una mica el front però ja no crida. Possiblemente pel reflux gàstric.

Tarzan deixarà de ser llegenda si continuen aquests despropòsits.

USA 2016
109 m.
5/10