La correspondència

El gran problema d'un director encara que sembli estrany o fins i tot mentida, el constitueix el fet d'haver realitzat una obra mestra del cinema, com en el seu dia ho va ser, Cinema Paradiso.

Tornatore des de llavors es observat amb lupa i qualsevol mínima relliscada suposa una autèntica tragèdia. Però no oblidem que obres mestres hi ha molt poques, com astres de l'esport hi ha molt pocs, i anem a veure que passa el dia en què per citar només un exemple es retiri Messi al FCB. Acabarà el futbol amb l'astre argentí?

Ni molt menys. L'esport i el cinema en concret continuaran alimentant-se de sapiència, si bé orfes d'un talent irrepetible, però la vida com Boyhood, són instants, moments d'una vida, i en cada instant correspon com no pot ser d'altra manera, de valorar, caminar i intentar donar el millor, però sense mirades enrere en general frustrants. Cada cosa al seu instant.

Tornatore com Collet-Serra són dos directors que m'encanten, que m'enlluernen, però tampoc vaig a disimular. La correspondència, l'última del mestre Tornatore, m'ha decebut.

Per que després d'un inici aproximat de trenta minuts il·lusionants amb els magnètics, Irons i Kurylenko, Tornatore no s'adona que ha fabricat un producte tediós que arriba a embarbotar el cervell a base de repetir fins a la sacietat un mateix plantejament somort com la mateixa pel·lícula en el seu entramat.

Insisteixo, després de trenta minuts inicials molt Tornatore, brillants, enigmàtics, profunds, elegants, sentimentals que no sentimentaloides, ens endinsem en un escenari de contínues reiteracions convertint l'originalitat de les comunicacions informàtiques per whatsapp en un exercici tortuós de captures de pantalla on la protagonista rep comunicacions d'ultratomba. La idea es suggestiva però repeteix més que l´all.

Tornatore encerta en la idea, en el punt de partida, en la concepció trasladora i transgressora del missatge transfronterer de l'amor sense límit ni espais temporals, en l'eternitat del foc amorós, però naufraga amb rotunditat en la lectura que d'això ha de realitzar l'espectador, que acaba ofegat per una plèiade de missatges, formes i procediments, sense alternativa ni vida pròpia. I no em deixa de sorprendre aquest gran error molt de principiants que no de figures consagrades com el director italià.

Per establir un mer paral·lelisme pel que fa a la temàtica Her, una altra pel·lícula de semblant textura amb Joaquin Phoenix em sembla un exercici molt més perfilat i rodó, atractiu i llunyà al tedi que Tornatore no sap evitar.

I és sens dubte una gran ocasió perduda, per que Tornatore, és un mestre, un portent cinematogràfic que ha comès una relliscada descomunal en no adonar-se i encara menys per desgràcia ho ha verificat a la sala de muntatge, que l'espectador no se li pot cansar amb un conglomerat grinyolant d'un mateix missatge. Entre altres coses perquè el whatsapp ja ho fem servir tots diàriament tant o més que Tornatore en la seva pel·lícula.

ITALIA 2016
116 m
5/10