Fa quaranta anys. Voluntat de crear una premsa alternativa (I)

Enguany a la Festa Major s’ha recordat els vint anys de la reposició de l’Àngel del Campanar,que en el seu moment va generar un controvèrsia política per escatir de quin partida l’ajuntament havia tret els diners per finançar part de la col·locació, i també ha celebrat deu anys de l’acte de pujar la bandera al campanar durant la festa major. I aquí cadascú que interpreti la simbologia que representa.

Deu anys de la baixada dels gegants, trenta del ball de cintes.. anem guanyant anys

Però també podíem celebrar –i ha passat sense pena ni gloria- els quaranta anys de l’arribada de la Marxa de la Llibertat, i també en farà quaranta de la vaga general per la fira de l’any 1976, que va tenir diverses manifestacions i una dura repressió de la guàrdia civil amb detencions a la plaça de la vila i la poc afortunada intervenció del llavors Alcalde Piqué que va perdre bona part de la seva popularitat i també quaranta de la celebració a Vilanova del Vè aniversari de la fundació de l’Assembla de  Catalunya –a la tardor la Unió te voluntat de recordar-ho-. Ja ho veiem l’any 76 era de plena ebullició a la ciutat com arreu del País.

Feia mesos de la mort del dictador i tothom s’anava posicionant i tothom des del sectors democràtics maldava per guanyar espais de llibertat i de posició cívica.

En mig d’aquets batibull social i polític es gesta el Setmanari de Vilanova, que volia constituir-se com una alternativa de premsa lliure, democràtica i catalana davant els mitjans local, fonamentalment davant del Diario de  Villanueva y Geltrú que havia esdevingut l’òrgan del Movimiento Nacional després de la guerra civil en que la “nova” autoritat va recuperar una històrica capçalera i que fruit de la seva ambigüitat ideològica històrica era una capçalera que no era suspecte de desviació ideològica respecte al franquisme.     .

La il·lusa pretensió de ser alternativa del “Setmanari” devia ser molta i com tantes vegades la il·lusió no va superar la dura realitat del moment i del món de la premsa.

El decenni de 1970 a 1980 és l’època de la transició i la recuperació democràtica. Temps d’efervescència política i social. Ja s’intuïa el final de la dictadura. A la ciutat es van donar algunes circumstàncies força interessants. A l’any 1972 es creen el Bordegassos i genera una revifalla a la festa i sobretot en les formes d’organitzar-se i entendre el fet festiu, molt més popular i participatiu. I la festa entenem que a Vilanova va ser un elements clau de la recuperació democràtica, la creació de l’Associació de Balls Populars va ser també un revulsiu associatiu.

El partits politics comencen a treure el cap i per tant comencen a posicionar-se públicament sobre alguns dels problemes que té la ciutat. Es genera una presència de la premsa política –de formes precàries però de contingut prou interessant- molt important. Serà la primera vegada des d’abans de la guerra que la premsa de partits estigui present a la ciutat amb una certa normalitat. Es surt d’una clandestinitat més o menys tolerada en els darrers anys a una situació d’alegalitat que no impedeix aparèixer en públic.

D’aquest decenni destaca en majúscula el fet transcendent de la mort del dictador i, per tant, l’inici de tot el procés de transició democràtica. El món de la premsa local també semblava esperar que el general Franco moris per fer un salt quantitatiu i qualitatiu important. Així en aquesta època la publicació de nombroses capçaleres fetes per grups, entitats, escoles i col·lectius amb la voluntat d’ésser presents en un moment que inicialment encara eren d’incertesa però que hom intueix d’evolució més que ràpida cap a un sistema de llibertats democràtiques, civils i polítiques. D’aquesta època però és difícil trobar una capçalera més important que l’altre en el món de la premsa associativa. No obstant hi ha tres títols que podríem complir abastament aquest paper que sempre ha de tenir la premsa. El primer La veu de la pastera que començà essent la revista de la societat l’Acord formada bàsicament per joves estudiants i treballadors que intueixen la necessitat de crear un associacionisme diferents del que s’havia viscut fins llavors, més actiu i, sobretot, més compromès socialment. Aquesta publicació d'aspecte formal acurat però, sens dubte, fruit de la precarietat de mitjans del moment esdevé ràpidament una revista molt polititzada  entomant les anàlisi dels problemes que van succeint a la Vila. D’aquí a convertir-se gairebé en l’òrgan unitari d’expressió de l’oposició política només hi ha un pas. Més endavant la capçalera anirà sortint en diverses èpoques diferents però ja amb un caire molt més humorístic i satíric.

Un altre títol que té una importància en el món associatiu és Foment. Publicació pertanyent a l’entitat del mateix nom. Entitat de tradició i solera a la ciutat vinculada majoritàriament a les classes benestants en aquells moments, editarà aquesta revista que en cada exemplar anirà guanyant amb la millora de formes i en un contingut que pretén que sigui plural i divers; contingut que bàsicament vol moure's en l’àmbit cultural tot i que deriva en alguns moments en opinions marcadament de política local. La tercera revista serà Gralla, una revista editada per la Secció Folklòrica de la Societat Coral La Unió Vilanovina, el Coro, la revista estava dedicada al costumari de la festa de les nostres terres va servir de cos teòric del renaixement de la festa i la seva música a la ciutat. I van col·laborar els folkloristes més importants del país en aquells moments. 

Amb aquest antecedents es gesta el Setmanari de Vilanova, el primer intent de fer una premsa comarcal professional, democràtica i en català. La idea sorgeix després que persones vinculades al món del periodisme organitzes un seguit de taules rodones el contingut de les quals es publica la desapareguda revista Canigó sota el títol de “Vilanova , La ben Plantada”, la portada de la revista era un ensorrament del torrent del carrer de la Unió, simbòlica sens dubte. De compaginar aquest reportatge ampli a Canigó al fet de plantejar-se una intervenció en la premsa local va ser una conseqüència lògica. Ja que  se’n deriven un seguit de reflexions a l’entorn de la situació de la premsa local i la necessitat d’actualitzar-la i adequar-la als moments que viurà la societat.

Eugeni Molero, Bienve Moya, Oriol Pi de Cabanyes i qui signa això van adreçar una carta al director del Diari de Vilanova del moment Jaume Carbonell en la que feien una reflexió sobre el nou plantejament que creien que havia de fer la premsa local en un moments de recuperació de la democràcia, en la carta es reclamava la creació d’un consell de redacció amb la presència d’alguns dels signants i la possibilitat de crear estructures professionals estables.

La carta mai tingué resposta més enllà de bones paraules de Jaume Carbonell i la seva demanda de no tenir pressa.

Això va fer que el grup promotor cregués que havia arribat el moment de llançar-se a fer una publicació nova. I en aquesta tessitura es connecta amb Miquel Adirà, promotor de Vilanova Port i conegut de l’Eugeni Molero per veure si hi havia la possibilitat de trobar fiançament per l’aventura.

Adrià fou sensible a la proposta. Adrià es movia en el món dels negocis i també en món de l’art, regentava la Galeria Adrià que va ser una punta de llança en el món artístic modern. Adrià fou regidor convergent de l’ajuntament de Cubelles.

Aportà diners i recursos físics per poder tirar endavant el “Setmanari”. Controlava les xifres de lluny i en ben poques ocasions va intervenir en els continguts. Fou un editor amb clara voluntat de no interferir ni fer una publicació al seu gust, o no només al seu gust.

La direcció periodística la portà Joan Rendé, escriptor de la generació literària de l’Oriol Pi de Cabanyes que fou qui hi contactà, fou també un director que no aparegué mai per la redacció ni va cobrar mai, només un dinar al restaurant Peixerot el dia de la fundació formal del Setmanari. No tinc clar que en el seu currículum hi figuri el fet d’haver dirigit un setmanari al llarg de dos anys.

Dies d‘intensa feina fins que per la fira de l’any 1976 va sortir el: 

Setmanari de Vilanova i la Geltrú, Folleto Unitario , fira de 1976.
Editor Propietari Miquel Adrià Sala i el director era Joan Rendé Masdeu. I una llarga llista de col·laboradors. (1)

En la seva primera editorial amb un to contingut volia convertir-se en un hereu més de la tradició de premsa lliure a la ciutat: “El Setmanari de Vilanova i la Geltrú que avui tens a les mans, voldrà connectar i projectar en continuïtat cap el futur la llarga llita de títols de publicacions locals periòdiques que malauradament estroncà el desastre bèl·lic de 1936-1939. Volem continuar, doncs, l’esperit vilanoví de participació en els afers col·lectius a través de la premsa, sense crispacions, sense polèmiques inútils de campanars, sense dogmatismes, però també sense inhibicions, sense localismes, estrets de mires, sense triomfalismes. Volem, continuar el pluralisme de pensament, Un pluralisme basat sempre en el respecte....”

La cortesia semblava ser una dels pressupòsits de la nou nascuda publicació:” Saludem doncs en l’inici d la nostra singladura al vell Diari de Vilanova que, d’una manera o altre, ha cobert la informació locals d’aquest darrers gairebé quaranta anys. Saludem també a tots els vilanovins i particularment a aquells que han encarrilat el seus esforços -en època d’enormes dificultats- a mantenir viva la veu del poble i els nostres senyals d’identitat col·lectius.”

I acabava fent una crida a la participació en el futur democràtic que s’albirava: “És important però que comencen a  sentir-nos tots, des d’ara mateix, responsables i no pas mers espectadors passius -del nostre futur. Un futur que, naturalment, volem molt millor que el nostre present i que el nostre passat. : I per descomptat democràticament responsables.”

Durant els dies de la fira de l’any 1976 doncs s’assajava una nova publicació i una nova manera de voler fer periodisme. La futura redacció es va poder foguejar i acostumar a treballar en equip. Es va poder informar de la fira, de la vaga general, de la repressió de la guàrdia civil, de les corredisses i els trets (suposem de fogueig) a l’aire i també de la “caiguda” si es vol simbòlica d’un ajuntament quan encara quedaven tres anys per les noves eleccions.

El Setmanari de Vilanova i al Geltrú sortiria finalment i oficialment el 21 de gener del 1977.

Va ser ja una altra cosa, seguirem parlant-ne.

(1) La llista de col·laboradors era llarga i diversa. Amb el temps s’anirà escurçant i canviant: En aquell primer exemplar hi consten : Pere Alsina, Mª Carme Barceló, Salvador Butí, Víctor Capdet, Xavier Capdevila, Paco Escribano, Ramon Farré,  Enric Garriga, Joan Carles Lluch, Eugeni Molero, Sixte Moral, Benvingut Moya, Oriol Pi de Cabanyes, Ignasi Ràfols,  Xavier Robert, Conxita Socias, Joan Socias,  Siscu Surroca  i Xavier Virella.
Fotògrafs. Gabriel Güell, Jordi Mas i Xavier Ràfols