Fa quaranta anys. Voluntat de crear una premsa alternativa (II)

La data escollida per l’aparició del Setmanari de Vilanova i la Geltrú no va ser causal, 21 de Gener de 1977. Era l’aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Vilanova que van escarnir i destruir les llibertats i entre elles la de premsa. Un 21 de gener es feia el silenci periodístic i un altre 21 de gener trenta-vuit anys més tard s’obria (es volia obrir) un escletxa fent possible una publicació que volia trencar el monopoli informatiu del franquisme. L’acte de presentació tingué lloc al Círcol Catòlic ple de gom a gom, en l‘acte en nom de la redacció intervingué l’Eugeni Molero que va presentar els objectius que animaven al Setmanari i va comptar amb l’actuació de Maria del Mar Bonet i Jaume Arnella. 

En l’anterior  article acabàvem amb uns fragment de l’editorial del primer exemplar del Setmanari que va sortir com a Diari de la Fira, fragments d’una certa moderació verbal i amb voluntat de concòrdia. La primera editorial del  Setmanari “folleto Unitario” aparegut el dia 21 de gener del 1977 el to pujava i deixava clar quin era el pòsit ideològic de la publicació, deia: “A nivell general del nostre país demanaríem que s’obtinguessin els punts de l’Assemblea de Catalunya com a primer pas de la nostra comunitat nacional.....”

I després de reclamar millores a la ciutat des del Teatre Principal, la portada d’aigua, la Casa de Cultura, retornar el noms dels carrers recordant especialment a Francesc Macià, deia : “Que, definitivament els ajuntaments fossin escollits democràticament, ja que això voldria dir que hauríem assolit una fita importants. Demanaríem moltes coses més i sobretot, allò que contribuís a fer una Vilanova, més digna, més humana, més habitable”.

“Voldríem  finalment, que el nou Setmanari de Vilanova i la Geltrú, que avui neix contribuís d’una manera efectiva a fer possible totes aquetes reivindicacions, les quals, estem segurs, son compartides pel vilanovins de cor. Així sia.”

Va contribuir el Setmanari a aconseguir  aquestes reivindicacions?. Es fa difícil de respondre perquè la curta durada de la publicació (69 números) no permet fer un balanç prou acurat. El cert és que el Setmanari va voler imprimir una altra manera de fer periodisme, informant sí però també moltes vegades opinant i posicionant-se sobre les informacions que donava. Va començar una informació municipal molt més crítica i més rigorosa, allunyant-se de la reproducció de la nota oficial i anant a buscar les fonts d’informació diverses i els protagonistes dels fets.

Va participar activament en diverses campanyes com era l’oposició a la Tèrmica, les reivindicacions del Teatre Principal o el salvament de la façana del Pòsit o amb caràcter més general en la de Volem l’Estatut i va ser l’iniciador del moviment per erigir un monument a Francesc Macià. La informació crítica va ser una constant en les seves planes i el gruix d’informació dels grups polítics i sindicals va ser notable. Això indica que hi havia la voluntat d’assajar un nou periodisme que es vinculés a la problemàtica de la ciutat i als problemes reals i que no estès condicionades pels poders fàctics. La veritat és que va tenir les portes obertes a tots els grups polítics, entitats, sindicats i es va fer ressò de l’ebullició que en aquells moments es vivia, potser en alguns moments va ser agrament crític amb algunes institucions de la ciutat però sens dubte va jugar un paper de crítica que fins aquell moments no es tenia ni s’havia vist a la ciutat.

El Setmanari va buscar sempre una base social progressista i fins i tot dir que esbiaixat a l’esquerra no seria agosarat, aquella base que creia en el procés democratitzador i de canvis que s’albiraven, que es palpaven però que no acabaven d‘arribar. Amb el temps crec que es pot afirmar que aquesta base no va existir, que el Setmanari no va fer forat entre la població progressista i que volia un canvi. Es va creure alegrement que les subscripcions plourien a bots i barrals i també es pensaven que els traurien de les mans els exemplars. Es va crear un cert mite de la necessitat d’una nova informació. La veritat és que mai van arribar als 200 subscriptors i es van arribar a vendre com a molt 400 exemplars. Si una part significativa dels militants i socis de les entitats, partits i sindicats que hi publicaven les seves notes i dels quals se’ls donava el màxim cobriment informatiu haguessin comprat el Setmanari segur que el nombre de vendes hagués esta molt superior. Era interessant que hi hagués aquella publicació però mai el “progressisme” se la va considerar com la seva “premsa”. A l‘hora de la veritat apostaven sempre pel Diari malgrat els seus antecedents.

La publicació va ser útil per una nova fornada de periodistes que ja treballaran en la democràcia. Sens dubte la publicació despertà expectatives entre els periodistes joves i amb preparació i estudis. Tingueren alguns d’ells l’oportunitat de trobar un espai on poder desenvolupar la seva tasca, gratuïtament per cert, mai ningú va cobrar del Setmanari, potser els desplaçaments algun cop. Tot i això cal dir que sempre s’acomplí professionalment i amb voluntat de fer les coses el millor que es sabia o es podia. Tancar cròniques a darrera hora, omplir pàgines gairebé a la mateixa impremta que sortien directament com es feien, compaginar el millor possible les pàgines. En fi segur que per a molts a més de ser un espai d’aprenentatge també els va servir per començar a foguejar-se en els llocs on hi havia al notícia que no sempre era fàcil de buscar i trobar aquells reportatges d’interès més cívic humà possible. L’estructura organitzativa potser no va ser per excel·lir però hi hagué una estructura dinàmica amb un consell de redacció ampli i divers que es reunia habitualment per pensar l’edició i els seus contingut i distribuir el cobriment de les notícies i en absència permanent del director titular exercia de facto l’Eugeni Molero, la persona amb una major preparació periodística i pràctica per dirigir el Setmanari.

Un altre element, creiem, positiu va ser que el Setmanari va incorporar al món de la premsa vilanovina va ser, sens dubte, el fet de que fos editat integrament en català. En un moments en que es maldava per començar a normalitzar la llengua catalana com una llengua d’ús natural en tos els sectors ciutadans, el Setmanari va demostrar que el català podia ser clarament una llengua de la premsa escrita. Tres anys enrere encara va aparèixer la mítica i reiteradament explicitada nota del diari de Vilanova sobre l’ús del català per part d’alguns del seus col·laboradors a l’any 1973: “De un tiempo a esta parte vienen proliferando en nuestras páginas textos en lengua vernácula cuya temática si nos atenemos al cometido del periódico, entendemos debiera redactarse en el idioma nacional.....

El periódico sin embargo, admite algunas colaboraciones más o menos fijas, que por su contexto pueden parecer más apropiada en lengua vernácula. Empero, ello no debe comportar que una serie de escritos vengan redactados en catalán  cuando su finalidad informativa ganaría muchos enteros se llegara a todos nuestros lectores en una legua común......”  Aquesta actitud va ser denunciada per la revista Oriflama posant-ho com exemple d’una actitud no només negativista respecte a la llengua sinó d’anar contra el procés de normalització del català en el seu àmbit nacional i natural.

El Setmanari va voler assajar la fórmula de premsa comarcal de veritat, amb gent a cada territori i tractant la informació amb pla d’igualtat amb la informació de Vilanova. En el número 6 del 4 març de 1977, s’obre a la comarca i en la nòmina de col·laboradors s’hi afegiran nous col·laboradors (1) del que destacaríem l’Andreu Bosch a Sitges, J. Lluís Palau (Palacios) a Ribes i a Cubelles en J. Vidal. Segurament un dels temes d’abast comarcal que va ser tractar amb més intensitat va ser el conflicte de la instal·lació de la central Tèrmica. Gairebé va ser una creuada pel Setmanari.

Possiblement pel seu final, -en el darrer article en parlarem- el Setmanari fou mitificat excessivament però amb la perspectiva que dóna el temps podem afirmar que en realitat –ni més ni menys- es que va ser un bon exemple de que era possible fer una premsa nova, diferent, normalitzada i arrelada al territori i a la democràcia. I creiem que va servir per fer avançar les altres publicacions, sobretot el Diari de Vilanova perquè modestament es podria dir allò tant, potser pedant, que després del Setmanari res va ser igual en la premsa de la ciutat, potser pedant, sí, però real i constatable.

(1) En el crèdits del setmanari hi figuraven.

Sitges: Andreu Bosch, J.L. Moroto, J.M. Camilo, N. Carbonell, V. Panyella, Ll. Jou.
Ribes:J.J.Palau
Cubelles: R. Farré. J Vidal