Joaquim Budesca, simfonia en blau

El 14 de juliol passat es va inaugurar al Centre d’Art Contemporani La Sala, de Vilanova i la Geltrú, l’exposició Joaquim Budesca, mirant enrere. 60 anys de pintura. Aquesta mostra es podrà veure fins al 30 de setembre.     

L’exposició és una panoràmica del radiant recorregut creatiu del pintor Joaquim Budesca (Vilanova i la Geltrú, 1930). La comissària de la mostra, Isabel Coll, ha fet una acurada selecció d’obres molt representatives de l’itinerari de Budesca, un artista amb caràcter, com es pot observar en aquest passeig visual per les diferents etapes del seu treball pictòric, que Isabel Coll ha dividit en tres etapes: una primera etapa que va des del 1980 al 1988; una segona etapa que va des del 1989 al 1999, i la tercera etapa que comença l’any 2000, i fins ara.

En aquesta mostra es veu de manera conjunta que Joaquim Budesca, que tant s’agrada de l’experimentació visual i tècnica, és també un autor d’una gran coherència en el seu imaginari personal. Fins i tot en els moments de plàstica més trencadora, en l’imaginari de Joaquim Budesca roman, nítid, l’expressió del seu jo artístic. Que és líric, com ja vaig observar en l’article que vaig escriure el març del 1995, el primer de la llarga sèrie que he dedicat a aquest artista. Escrivia, llavors: Si el pintor Joaquim Budesca fos un literat diria que ens trobem davant d’un poeta. I potser encara hi afegiria: líric.

A la base de la pintura de Joaquim Budesca hi ha les seves aquarel.les. L’art de l’aquarel.la, que domina amb mestria, li ha inspirat una pintura poc matèrica, feta de capes de transparències. Aquesta pintura que pren formes arrodonides, sinuoses, es presenta en el llenç amb una grafia neta, endreçada, i treballada en un silenci que es fa eloqüent a través del color. Aquestes característiques formals del seu art són expressió del seu ésser intern. Són formes i colors que revelen un retrat de l’ànima, com vaig titular aquell article: Joaquim Budesca o el retrat de l’ànima. L’ànima s’expressa en els seus moviments interns, i la pintura, com la poesia, en són un vehicle, un mirall, i en el cas de Joaquim Budesca un mirall ben fidel de la seva veritat íntima.

Joaquim Budesca pinta preferentment paisatges. La natura, la seva llum, imanta l’esperit del pintor que li torna la mirada en forma d’obra d’art. És per aquesta raó que els paisatges de Budesca són subjectius, són deutors del seu estat d’ànim tant com de la domesticació, via artística, d’aquest estat d’ànim. Pura alquímia de les llums i ombres de la vida i de la natura. Els paisatges hi són, es reconeixen, però l’artista els transmuta, els transforma en una visió cordial (és a dir: passada pel cor) que els va estilitzant fins arribar a l’abstracció dels quadres de l’última etapa. Els quals, això no obstant, no perden veïnatge visual amb les primeres obres. Per això abans he parlat de coherència en el trajecte artístic de Budesca, coherència evolutiva del seu mester artístic, per ser més exactes.

La visió de conjunt d’aquesta mostra antològica de Joaquim Budesca proporciona a l’espectador una sorpresa visual del tot commovedora: la preponderància del color blau com el color alma mater que relliga la resta dels colors de la paleta d’un pintor al qual no li fa por emprar, i ho fa amb tanta vigoria com gracilitat, el groc, el negre, el vermell, el lila.

La llum que flueix de la visió interior de l’intel.lecte té la qualitat del blau, que correspon al safir i al color del cel, va escriure Evagrios Pontikos (ca. 345-399). La visió en blau és la visió, a través de la intel.lecció, de la realitat espiritual de l’existència.

El monjo Evagrios, que va viure molt de temps al desert, on va meditar prou com per escriure sobre la vida espiritual que inspira el monaquisme i l’estudi, tenia coneixements de les antigues creences d’Egipte, i segurament sabia que l’antic summe sacerdot d’Egipte duia un safir al pit. D’aquí ve que en el seu text Evagrios Pontikos utilitzi la imatge del safir com a imatge del cel. El blau, que com tots els colors té molts simbolismes, en el seu sentit absolut representa la veritat, que per als antics era divina. En la veritat hi ha el que la vida té d’etern o d’immortal, allò que escapa a la corrupció. Per això he parlat de realitat espiritual, o allò que és immarcescible.

El blau, una simfonia de blaus, és el color que harmonitza en un efecte òptic que encomana un sentiment de serenitat, aquest llarg i fecund itinerari artístic de Joaquim Budesca. El pinzell de Budesca invita a contemplar la natura no només en la seva literalitat sinó també en la seva visió interna. L’espectador atent té una clau d’or per obrir la porta del microcosmos que manifesta Budesca en la seva pintura: la mateixa mirada espiritual sobre la realitat i que es desplega a través del simbolisme del blau. Es tracta d’una visió poètica en la qual hi emergeix la intel.ligència del cor nu. Aquest cor pur ‘veu’ les coses com són en realitat, més enllà de l’aparença, d’altra banda sempre canviant, com tan bé expressen les pintures de Budesca, amb el seu moviment i transparències per efectes de la llum. Aquest cor nu ‘veu’ l’ànima, o la interioritat de l’existència que es manifesta a través de seva corporalitat, i la pinta. La pinta en la imatge d’una bellesa que ens retorna a la bellesa dels orígens, quan el món, per dir-ho amb una metàfora edènica, feia olor de nou. D’aquí vénen algunes de les últimes pintures de Joaquim Budesca, on veiem expressades, com si miréssim a través d’un microscopi, formes de l’existència en el seu estat auroral i com navegant en líquids amniòtics. És la naturalesa en estat pur, el món que es fa a cada instant, en perpetu naixement, o regeneració constant. És el que veiem també quan contemplem, fascinats, el moviment incessant de l’aigua, que dibuixa tantes formes diferents, mai iguals... Un dels motius que més ha inspirat l’obra artística de Joaquim Budesca, una simfonia en blau.