Al final del tunel

Amb dos mesos de rodatge entre Buenos Aires i Tenerife i amb indubtable accent porteny inclòs el de l'actriu Clara Lago, que ho va treballar durant quatre setmanes amb un coach, ha arribat en plena canícula aquesta pel·lícula argentina-espanyola, amb molt bons actors entre ells, Leonardo Sbaraglia, Federico Luppi, Javier Godino i Pablo Echarri (també productor) amb la mateixa Clara Lago.

I la veritat és que afortunadament es tracta d'una proposta molt gratificant inspirada en relats d'Edgar Allan Poe i en no pocs instants en la línia del suspens del mestre Hitchcock.

El film narra la vida en una trista i àmplia casa d'un paralític de vida més aviat anodina en què un bon dia apareix una dona i la seva filla amb l'objectiu de llogar una part de l´habitacle.

La vida del propietari experimenta un canvi fugaç, i molt més, quan arriba al seu coneixement que una banda de malfactors planeja atracar el banc situat al costat mateix pared per pared amb l'habitatge. Des d'aquell instant, el protagonista lluita per avortar aquesta situació i comença pròpiament un altre pel·lícula.

Proposta insisteixo molt estimulant en el marc d'un cinema, el d'aquest estiu, potser qualitativament el de menor qualitat dels últims anys, i on resulta molt difícil entrar en una sala de cinema per veure alguna cosa mínimament potable, fins i tot en sales de grans capitals espanyoles. Ja no es tracta únicament de la calor de l'estiu, o de la pirateria, sinó que hi ha molt cinema cert, però en general molt deficient o si més no, insuls. Fins i tot deu resultar quasi impossible piratejar lo que no interessa gairabé a ningú.

La pel·lícula de Rodrigo Grande, constitueix un bon i entretingut thriller amb un suspens que no decau en absolut i que arriba a un crescendo final que inclou girs argumentals i que recorda en poderosos instants al cinema de Tarantino i especialment al de Reservoir Dogs, en un moment molt brillant de l'exercici ja cap al final.

Grans actors, per a un film superior a la mitjana i amb una pinzellada, una sola de violència extrema, fins a cert punt gratuïta o com a mínim innecessària, i on potser l'únic retret, sigui el dilatat espai entre l'inici de la pel·lícula i el de la intriga del robatori en què el director es perd en detalls superflus de la vida de Sbaraglia i Lago, i on tampoc ningú ens indica el perquè de l'interès del protagonista en frustar el robatori.

¿No havíem quedat que qui roba a un lladre té cent anys de perdó?

ARGENTINA 2016
120 m.
7/10