Café Society

S´ha comentat sovint de Woody Allen que les seves pel·lícules son sempre la mateixa. Jo afegiria que, en el cinema està tot inventat i que lo que expliques és el de menys i cóm ho expliques el més important

Woody Allen és cert que té una sèrie de fòbies i obsessions, religió, sexe, etc, molt capdavanters en la seva cinematografia, però agradi o no i aquí no ens posaríem d'acord, és un mestre del setè art. Com pocs.

A Café Society, amb una impressionant ambientació del Hollywood dels anys 30, ens submergeix en una molt acurada i perfilada pel·lícula sobre l'arribisme, la fragilitat i buidor de l'èxit, la irracionalitat de personatges de carn i ossos que no son res més que titelles al servei d'altres o de causes poc nobles. I en definitiva de les sensacions habituals agredolces amb que la vida dia a dia ens sorprèn i ens equilibra o ens malmet, amb la continua recerca de l’èxit, especialment la societat americana del món del cinema en els difícils anys 30 quan el país al 29 havia patit un espetec econòmic de dimensions esgarrifoses.

Un film que ens capbussa en el més pur de l'essència cinematogràfica. Cinema dins del cinema, rodat de manera magistral i puntuat de principi a fi amb el dolç encant de l'univers fílmic que els anys 30 va protagonitzar aquesta ciutat americana meca del cinema. Però Allen alhora ens fa patir i gaudir a parts iguals en una pel·lícula que captiva de principi a fi, i que té moments alhora, molts, de comèdia romàntica per riure i somriure que son impagables i fonamentalment perquè Allen no es tremendista, i és conscient que el drama i la denuncia poden copsar i arribar tan o més en un pla sarcàstic, burleta.

Però la pel·lícula és molt més.

És una profunda reflexió sobre la racionalitat i també irracionalitat humana que per moments resulta inexplicable i en d'altres estarà únicament al jocs d'interessos monetaris o d'aparença. Tan tens tan vals. I està clar sobre la irracionalitat de l'amor i de decisions que fins i tot en ocasions prenem però no sabríem explicar. Llavors als anys 30 i també ara al 2016.

Però això com dic resultaria molt relatiu o fins i tot avorrit o pretensiós en mans d'un altre director que no fos un mestre. Perquè aquí no hi manca res, ni hi sobra res. I malgrat que aquesta com totes té la durada habitual de les pel·lícules allenianes, se m'ha fet molt curta, perquè una mirada és una mirada. Un retret és un retret, una copa sembla que te la prenguis, i un petó sembla te'l facin a tu.

Café Society és glamur, però no és empallegós, és un collage d'un grapat de coses i circumstàncies encaixades com un rellotge suís. Quin mestratge!

Val molt i molt la pena veure aquesta petita gran pel·lícula i veure-la una segona vegada per valorar aquells petits detalls, gesticulacions o frases que inviten a assaborir de nou aquesta gran obra explicada en off i moments en viu. Una autèntica obra mestre.

És curiós, hi ha cineastes com persones que parlen hores i no et cansen. I d'altres que amb deu minuts, tens necessitat de prendre’t un analgèsic.

Allen és vida. Però la vida com Allen, és de molts colors, però més portable i satisfactòria amb el cinema d'Allen.

Allen no falta a la cita anual. El trobarem molt a faltar el dia que ho deixis. Com vam trobar a faltar i encara ens falta el cinema dels inigualables germans Marx.

USA 2016
96 m.
9/10