El Concurs, que no sigui un disgust

És impossible anar a dormir un diumenge de Concurs sense deixar unes notes escrites, a tall d’opinió personal, fora de la crònica més oficiosa. Algunes de les argumentacions ja les carregava amb la motxilla de bon matí i d’altres s’hi han sumat a la tornada. Ahir, abans d’anar cap al llit després d’abordegassar Tarragona, rellegia ‘Xiulades, silencis i castells’. És l’article homòleg d’aquest, d’ara fa dos anys. S’ha repetit la història. El públic, majoritàriament, ha tornat a xiular els verds, fins i tot en moments encara més inoportuns, com en la desmuntada d’un peu. Val a dir que molts han interpretat aquesta desmuntada com un ‘passar la patata calenta’ i veure-les venir.

Parlar de Vilafranca, com a vilanoví, és parlar d’aquella rivalitat que potser vam deixar enrere perquè amb els sitgetans ens barallàvem millor. Així que uns ens hem dedicat a fer unes coses i els altres, altres. Però en castells poques vegades hi hem tingut res a fer, tret d’un parell d’anys que els groc-terrós vam petar-ho fort per Catalunya.

Els verds són una màquina, com ells mateixos es van definir. Tot i això, el Concurs provoca situacions que rarament ens trobem a les places i això genera moments més tensos dels que ja vivim en diades significatives. Els anuncis per megafonia, les celebracions o festejar si algú no pot fer alguna cosa per la lògica que t’afavoreix. El Concurs és extraordinari. Realment, hi ha molta gent -i crec que cada cop en són més- a qui no agrada el Concurs, per diverses raons sumades a les ja existents -pagar per veure castells o puntuar-los-. Estem parlant de la pressió que implica, el fet d’anar al màxim, d’arrossegar una gent que només pots arrossegar cada dos anys. No tothom té una màquina i menys cada cap de setmana.

El Concurs fa que moltes colles que no actuen el mateix dia s’ajudin. El Concurs també ha portat fins casa nostra als Xiquets de Hangzou, que primer van caure en gràcia i després es van guanyar una baixada de simpatia considerable. S’havia explicat que no concursarien i no només van puntuar sinó que van anar a totes. No va agradar gaire, segurament amb raó. També hi entra una concepció que, analitzada fredament, dista molt de la nostra manera de viure els castells o, com a mínim, de la que hauríem de tenir.

Diumenge, la TAP es fa de la Vella. També s’emporta aplaudiments i admiració la Jove de Tarragona com a colla senyera.  A la Vella li calia assegurar els castells de deu i no ho ha fet, per això han vingut els números i la necessitat del miracle del tres net. Gairebé totes les colles corejaven el càntic favorable als rosats. Òbviament i clarament, no ho feien ni els verds ni la Joves. I molts xiulaven als verds. És un sentiment de Concurs, ja que no passa en cap plaça més. Deu ser enveja? Deuen ser ganes de canvis? Realment cauen malament a tothom menys a uns pocs, els verds? De què serveix guanyar si, d’una manera tan poc elegant, no reps el reconeixement de la plaça? De què serveix fer la millor actuació de la teva història si no guanyes? A poc a poc em surt la vena bordegassa i començo a pensar que el Concurs, sobretot el de diumenge, és poc sa.

Els verds no només han estat els millors, han cregut ser els millors, ‘hereus de la plaça més castellera’, i ho han sabut fer. És la tònica vilafranquina, us ho diu un veí seu. I això és envejable, no xiulable. Rivalitat, respecte, progrés. Aneu buscant un Javier Tebas. Els castells són cultura popular. I el poble, tant de moda, emet el veredicte a la Tarragona dels romans. Que en som, d’humans! I de romans!