Ahora si, antes no

Aquesta és una d’aquelles pel·lícules sobrevalorades, que et poden semblar una obra mestre o una autèntic desgavell. No crec pas que sigui ni una cosa ni una altra. Està molt lluny de ser una pel·lícula perfecte i alhora tampoc és un nyap com molts altres han volgut fer veure.

La pel·lícula avalada per premis importants com el primer de Locarno, recordem festival de classe A i també el més petit però cada vegada més encarrilat de Gijón.

El punt de sortida és molt interessant malgrat que el director ja l'havia utilitzat en un altre pel·lícula prèvia i el que allà era un descobriment en certa forma innovadora aquí ja no resulta sorprenent. El fil argumental és la trobada entre un director de cinema que acut a una ciutat coreana a presentar la seva darrera pel·lícula, arriba un dia abans i fa amistat, molta amistat, una història finalment d’amor amb una noia que se li travessa pel camí. La història són dues o el que és el mateix, explicada amb regust de aquell conegut i magnífic film de Kurosawa, Rashomon, però aquí el que allà eren versions diferents sobre un mateix fet, es permuta aquí per la mateixa història amb els mateixos protagonistes però explicada des d'un punt de vista de la distancia i un altre molt diferent amb més apropament, implicació i sinceritat. Fins aquí tot el exposat resulta plausible i molt suggestiu, un plantejament de sortida que invita a la reflexió i a un quasi estudi dels personatges propi d'una psicoanàlisi.

El problema si més no, el que fa que aquest exercici molt pròpiament d'estil i sense dubte cinema d’autor cent per cent, fa que no acabi de quallar, és que el metratge és excessivament llarg, cent vint-i-uns minuts que no passen de manera digerible sinó que arriben a ser empallegosos, perquè quan utilitzes un metratge d’aquest caire o bé has d’explicar bastants coses o si més no disposar d’un ritme àgil en el sí d’una història interessant. I ni una cosa ni l’altre succeeix especialment perquè el desenvolupament és molt parsimoniós, lent, pesat i això li fa mal a aquest producte que se n’acaba ressentint.

Probablement un ritme més lleuger, harmònic i sostingut hauria anat molt millor en la globalitat d’aquest bon argument. Tampoc ajuda el somriure continuat del protagonista barreja de "profident" i de manca d’una neurona i uns diàlegs que en més d'una ocasió semblen d'escola de pàrvuls o de persones que no acaben de regir autònomament els seus actes. En definitiva ni bé ni malament sinó tot el contrari com diria aquell. Interessant el plantejament i força disbauxa en el director que amb un toc diferent hauria arribat a fer una pel·lícula vorejant l’obra mestre.

Els distribuïdors espanyols han tornat a fer de les seves i on es diu, Bé ara, equivocat després, ells o han traduït com, Ara sí, abans no.

Corea del Sud 2015
121 m
6/10

Sessió de CINE CLUB SALA 1