Tarde para la ira

No estic massa d´acord en què el cinema espanyol tingui tan bona salut com ens diuen o ens volen fer veure. Però sí que estic d'acord en què de tant en tant arriben productes molt destacats que si malauradament no són el habitual, no és menys cert que posen el llistó alt. És el cas d’aquest gran i poc vista pel·lícula anomenada Tarde para la ira, dirigida per Raül Arévalo i molt ben interpretada per tots els actors que hi surten especialment un intrigant i circumspecte Antonio de la Torre, en un paper agraït i alhora probablement el millor ara mateix de la seva carrera.

Aquesta és la història d'una venjança una espècie de Reservoir Dogs a l´espanyola, on des de un inici sabem que quelcom s'està cuinant però que la mà mestre del director fa que no se'ns desvetlli fins ben entrat el metratge. Aquest thriller espanyol ens endinsa d´inici en un món tempestuós i malsà que ens va envoltant i colpint d'una boira que no ens deix respirar sense convulsions agafats i garratibats a la butaca del cinema. Amb un guió molt consistent de desenvolupament progressiu i intens, Arévalo ens situa al bell mig d´un escenari on ningú és innocent i on la història d'uns perdedors acabarà convergint no en un escenari únic com sol ser recurrent, sinó en escenaris diversos que potencien l´efecte individual dramàtic i on s'accentua el vertigen d'una acció que pas a pas adquireix tots els elements d'una tragèdia d'alta volada.

La pel·lícula també té el gran encert de capgirar a partir d'un moment donat personatges i situacions i de convertir víctima en botxí i passar de perseguit a perseguidor.

Fa temps que el cinema espanyol que darrerament malgrat tot ha donat alguns productes similars en format thriller no feia un exercici tan rodó com aquest que apunta alt, tan alt que sense dubte hauria de constituir una de les revelacions als propers premis Goya, possiblement de la mà de El hombre de las mil caras i de Un monstruo viene a verte del també monstre Bayona. Tres exercicis cinematogràfics de bon nivell que sembla surten amb avantatge a la graella dels "Oscar" espanyols.

Llàstima però com dic que aquesta cinta s´hagi vist molt menys del que mereix i que veiem autèntiques bajanades americanes que per allò de la distribució cinematogràfica ocupa majoritàriament sales de cinema. Però ja se sap que normalment aquestes ximpleries americanes fan grans xifres de recaptació, i pel·lícules veritablement bones no les veu gairebé ningú. Però amic això és Espanya on passen coses i no poques que són dignes d'un estudi psiquiàtric i potser tampoc ni amb això les podríem entendre.

Pel·lícula molt, molt i molt recomanable. Encara és a la cartellera però gairebé ja sols a Barcelona capital.

ESPANYA 2016
93 m
8/10