Curs de feminisme de Natza Farré

Acabo de fer el Curs de feminisme per microones (Ara Llibres), a càrrec de Natza Farré.  L’he fet en quatre sessions de lectura reposada, amb totes les lletres coent-se lentament i prenent notes al marge. I és que anava subscrivint algunes de les tesis proposades per aquesta comunicadora. No pot ser altrament. Si jo també em considero feminista és perquè hi ha masclisme, aquesta és l’equació.

L’autora, per no fer-se més pesada amb això del feminisme, que ja se sap que molesta, i molt, a les ments acomodades i refractàries als canvis, proposa un curs ràpid perquè no es digui que un, una, no pugui saber de què va la cosa amb un temps rècord.

Natza Farré ha distribuït el seu curs en quatre etapes, que van del nivell bàsic a l’elemental, de l’elemental al nivell mitjà, i del nivell mitjà al nivell alt. En acabat, si un o una considera que ha passat les proves segons la seva pròpia avaluació de comprensió d’aquest moviment evolutiu de l’espècie humana que ja té més de cent anys d’història i està en reivindicació constant, obté el certificat en coneixements de feminisme. Una matèria d’estudi pendent per a tants, encara.

Aquest curs està escrit amb el sentit de l’humor que caracteritza Natza Farré, cosa que no vol dir que les tesis a estudiar i a debatre no siguin d’una seriositat extrema ateses les morts que es comptabilitzen cada any per causa de la violència exercida contra les dones. Un autèntic feminicidi que ens hauria de mobilitzar més enllà de les manifestacions de dol i protocols de prevenció.

Perquè hi porten molts camins, a aquestes morts, com ara considerar la dona com un objecte, com una possessió a intercanviar, com un ésser subaltern respecte de l’home... La llista és llarga i ja sabem d’on ve, tot això: d’una cultura de signe patriarcal que per segles ha impregnat tots els porus de la societat i que ha donat peu al masclisme, actitud mental i de fets que no sembla que vulgui extingir-se malgrat reconéixer que és un règim injust d’una part de la humanitat en contra de l’altra. Parlo en general, perquè ja sabem que en el particular hi ha excepcions, com també és cert que hi ha llocs del món en els quals les dones encara estan en pitjors condicions.

Ara, perquè s’extingeixi aquesta injustícia quotidiana cal l’acció decidida d’un feminisme radical per parar el peus a aquesta situació, cal un feminisme que no només sigui cosa de dones sinó també d’homes, que ara com ara ocupen més llocs de poder i d’opinió.

Que les dones siguem feministes és de pura lògica des del moment en què veiem qüestionada fins i tot la nostra realitat com a persones amb la mateixa dignitat. En un dels seus exemples, Natza Farré recull aquesta desconsideració que passa tan desapercebuda fins i tot per les mateixes dones, afectades com totes víctimes de la síndrome d’Estocolm. La dona diu: el meu home m’ajuda molt. Un home diu ben poques vegades la meva dona m’ajuda molt. No cal ser gaire observador per veure l’abisme que hi ha entre una consideració i l’altra. En primer lloc perquè des de temps immemorials la dona ajuda, i molt, a la seva parella, i poques vegades veu reconeguda la seva ajuda. Un home ajuda la dona una miqueta de no res i la dona ja diu que ha tingut sort, que el seu home l’ajuda, i ho diu perquè ho sàpiga tothom, que té al costat algú que li dóna suport. Com si això no fos el que ha de ser.

El llenguatge és molt fi, descrivint aquesta mena de realitats. Per això també hi ha una lluita no per canviar el llenguatge sinó perquè dient les coses d’una altra manera podem canviar la realitat. Per això considero el feminisme com un humanisme de primer ordre. No podem ser dones i homes del segle XXI sense fer un màster mental en aquesta ciència que és un art i una humanitat. Però el feminisme no acaba de tirar endavant en el seu legítim propòsit de justícia –el feminisme és un dret humà- perquè qüestiona el poder. I aquí topem amb l’os més dur perquè en aquest conservadorisme recalcitrant hi participen gairebé tots els colors de l’arc polític, social i cultural.

En l’esfera en la qual em moc, he denunciat moltes vegades la discriminació que van patir, i només és un exemple, les artistes dels anys 30 del segle passat en grups artístics i culturals tan aparentment radicals i ultramoderns com els futuristes, surrealistes, etc. Dels homes que van integrar aquests grups n’hem sabut tots els detalls, fins i tot els més intranscendents. De les dones que en van formar part activa (no com a consorts, que d’això també n’hauríem de parlar) no n’hem sabut res fins fa quatre dies. Fins que unes quantes estudioses han tret aquest pa d’or de sota les pedres. Ha costat molt que es visualitzés la potència de l’art d’aquelles dones, en moltes ocasions molt més interessant i trencador que el dels seus companys de gremi.

Cal fer atenció a aquest petit detall: la feina de visualització del que fem les dones la fem les dones per majoria aclaparadora. Així, doncs, no hi ha tal ajuda i ben poques ganes de fer justícia. Simplement que no hi hagués prejudicis en contra del que fa una dona ja seria molt.

Demostrem que som resistents, i voluntarioses, i tossudes com una mula a l’hora de tenir-hi un paper actiu en tots els àmbits. Carregades de raó no només històrica sinó raó de futur, perdem definitivament la por a través de l’exercici de la pròpia força, naixent cada dia del nostre propi part. I quan hàgim perdut la por de segles que ens ha tenallat ja no hi haurà qui ens pari. Una autèntica revolució que va començar a poc a poc fa més de cent anys i de la qual se’n parlarà per segles i sense vessar ni una gota de sang per part nostra. Perquè el feminisme també és un pacifisme. I un ecologisme. I una ciència i un art de viure. El feminisme reclama la consideració de tothom en el mateix pla d’humanitat. I quan s’hagi assolit aquest nivell, el feminisme serà història, el podrem acomiadar, i tothom tan content.