“Polítics búnkers”

“Polítics búnkers” com Pedro Sánchez haurien d’haver marxat de la política després d’una trajectòria desastrosa al capdavant d’una marca tan important com el PSOE. Tanmateix, les coses són com són. A Espanya i a Catalunya, ningú plega motu proprio per molt dolents que siguin els resultats electorals.  

Un pot entendre que polítics com Pedro Sánchez, Mariano Rajoy, Miquel Iceta, José Montilla i tants d’altres no marxin del món de la política, perquè es guanyen magníficament la vida pel fet de tenir unes habilitats socials cotitzades dins el núvol polític en el qual desenvolupen la seva activitat. A més, tenen la seva parròquia de gregaris – simpatitzants i militants gladiadors, amics i contactes que hi col·laboren prestant serveis, treballadors del partit, familiars dels treballadors del partit, amics dels familiars dels treballadors del partit- que els segueixen amb diferents graus d’interès i pressionen perquè continuïn. Però no és creïble quan justifiquen la seva continuïtat sota pretextos que no s’aguanten per enlloc. No és cert que continuen en política per afavorir els interessos del país o del partit. Tampoc és veritat que perden diners fent política com ha afirmat en Mariano Rajoy. Segueixen dins el món polític pels excel·lents ingressos pecuniaris i tots els altres privilegis tangibles i intangibles inherents al càrrec públic electe.

Ara, Pedro Sánchez perdrà el privilegi de portar el xofer i s’asseurà novament en un escó al Congrés del Diputats. No marxarà. De moment, millor així, no fos cas que detractors i seguidors es citessin per les xarxes socials amb la finalitat d’esbatussar-se en una batalla campal davant la seu de Ferraz.

Hi ha “polítics búnkers” a tots els partits de les Espanyes, exceptuant la CUP. La CUP fa demagògia, però almenys es creu la seva pròpia propaganda. I la CUP té un principi, que no és menor, agradi molt, bastant, poc o gens. Els seus polítics parlamentaris no es poden atrinxerar en els seus escons, com a modus vivendi, legislatura darrera lagislatura. Tant és que ho facin bé o malament d’acord amb la pròpia visió del partit; han de deixar l’escó a l’acabament de la legislatura. És un fet.

La marxa de la política “d’homes búnker” com Pedro Sánchez i Mariano Rajoy potser no desbloquejaria la política espanyola en aquest moment. Però donarien exemple pels que venen darrera.

Els beneficis d’ocupar un escó parlamentari és molt gran, encara que sigui per una sola legislatura com fa la CUP. Ningú es queda sense feina. La Universitat és una gran agència de col·locació de polítics. I no és quelcom dolent, si el polític te la formació adequada i capacitat per impartir classes. A priori, tots els polítics parlamentaris tenen les habilitats socials per a fer-ho. Tenen el cul pelat de parlar en públic i solen ser grans teòrics. També tenen la possibilitat de tornar a la seva antiga professió. Alguns ho han fet, però són l’excepció. 

Els “ polítics búnker” dels partits polítics tradicionals s’han convertit en els nous rics de la societat espanyola des de finals de segle XX. Deixant a banda el fet de convertir-se en algú acabalat, l’atrinxerament a l’escó és un factor que catalitza la corrupció política. Els partits polítics ho permeten amb naturalitat. Els seu dirigents es fan els ximples, però són maquiavèl·licament astuts. La “política de l’escó” “d’homes búnker” o “dones búnker” pot arribar a ser un gran negoci a nivell individual. També pel partit polític, esclar. De fet, ho és i ho ha estat. La desconnexió de la política respecte a la societat és premeditada.