Elle, de Paul Verhoeven

Paul Verhoeven és sens dubte un dels directors més justament reconeguts tant a Europa com als Estats Units. Els seus films més enllà de la seva major o menor qualitat tenen el gran afegit de ser variats pel que fa a la seva temàtica.

Sense anar més lluny, ho acrediten títols tan dispars com Robocop, Desafiament total, Instint bàsic, El llibre negre, i ara aquesta enigmàtica i fins cert punt tenebrosa Elle, amb la magnífica com sempre Isabelle Huppert.

Curiosament la pel·lícula en un inici havia de ser americana no francesa però la negativa de quatre o cinc actrius de primera línia americanes per encarnar el paper de la protagonista i de qualsevol productora americana a materialitzar-la, va obligar a aquest director holandes a replantejar la situació i fer fins la data constitueix la seva primera pel·lícula francesa.

I la veritat és que la pel·lícula resulta curiosament controvertida per que al cap i a la fi no és sinó la història d'una violació (o no) i la seva venjança, i ja sabem que segons en quins temes, la doble o triple moral americana resulta prohibitiva per a certes qüestions.

Elle, és la història d'una gran executiva d'una empresa de vídeojocs que un dia és assaltada i violada (o no) a casa seva, i a partir d'aquí la pel·lícula i atès que l'agredida no denuncia el fet davant la policia, tracta de descobrir qui és el seu agressor.

Estem en territori thriller, un policíac assossegat, gradual i poc progressiu, que molt lentament va recomponent poques peces de trencaclosques. El problema rau en el fet que a partir d'un determinat moment Verhoeven abandona o deixa en estat de hivernació aquest gènere i se'ns submergeix en el de la comèdia crítica, àcida mordaç, costumista i negra, la qual cosa és sorpresiu i sorprenent, i otorga un gir copernicà al desenvolupament del film.

Aquesta circumstància en la pràctica comporta desenfocament situacional, deixar veure sense comprometre´ns amb el que succeeixi en pantalla, i una observació una mica distanciada al que el director ens pretén transmetre. Es passa a un tràfec de relacions familiars amb exmarit de la protagonista, amant de la protagonista i personatges diversos que per moments sembla més un vodevil o comèdia d'embolics que no un film pretesament (o no) policíac.

No es tracta tampoc del que res és el que sembla com les meves paraules podrien donar a pensar, sinó simplement un balanceig entre gèneres diversos i molt diferents als que ens veiem sotmesos, el que si bé no grinyola en cap moment. en alguns instants produeix a la meitat del metratge una certa pèrdua de ritme i una creixent indiferència identificativa.

Però com Verhoeven si alguna cosa és, és un mestre, al final ens retorna al thriller pur i dur encara que novament en la rematada definitiu apareix bona part de casualitat i de crítica social. No és del millor de Verhoeven però tampoc és desenyable. Tampoc una pel·lícula per a tots els públics.

FRANÇA 2016
130 m.
6/10