El caprici, o la natura i l’excepció

Vassa Salomoú Xanthaki, nascuda el 1931 a Ambelakaia, a la regió de Thessàlia, Grècia, és l’autora d’El caprici*, la nouvelle o novel.la curta que acaba de publicar l’Editorial Gregal en l’excel·lent traducció catalana de Montserrat Gallart.

Vassa Salomoú va estudiar història, arqueologia i pintura a Atenes. Aquest fet, una formació artística de base, resulta rellevant en l’estètica i profunditat de la seva escriptura, ja que atorga a Salomoú una cosmovisió de la realitat que sense apartar-se de la bellesa de l’ordinari, dels fets de cada dia, li dóna una dimensió tan artística com transcendent.

A les novel·les de Salomoú (amb anterioritat hem pogut llegir El casament i La carta, també traduïdes per Montserrat Gallart), sempre es troba aquesta dimensió del sagrat de la natura. En el camp de la filosofia l’emparenta a la filòsofa María Zambrano, que va aportar a la filosofia del segle XX una nova forma de pensar: la raó poètica, un pensament que trenca amb la rigidesa del racionalisme per integrar tots elements de la naturalesa humana, la relació amb el diví i també amb el món que ens envolta. En el camp de la literatura l’emparenta amb Mercè Rodoreda, que en la seva imaginació de l’extraordinari de la natura va crear les enigmàtiques i poètiques narracions  recollides a Viatges i flors.

En la narrativa de Vassa Salomoú Xanthaki hi ha encara alguna cosa més que voldria destacar. Tot i la contemporaneïtat dels seus arguments, en els relats de l’escriptora sempre s’hi respira aquell aire regi de la cultura clàssica grega que la relliga amb la dramatúrgia dels orígens de la literatura tant com amb la poesia que anima els mites. Només algú que està tan a prop de la simbologia que hi ha en tota història mitològica podia fer dir a un dels personatges d’aquesta novel.la: La Victòria és alada, com volent dir: la realitat profunda es troba en un altre nivell, el nivell de les alçades, el nivell on en el nostre imaginari situa el sagrat.

En El caprici s’hi respira una atmosfera que travessa els límits del temps i dóna fondària a un dels llibres més estimats per la seva autora, segons diu la professora i escriptora Montserrat Gallart en el seu pròleg. Potser perquè en El caprici Salomoú ha volgut parlar de la meravella de la vida, dels seus moments més lluminosos. Aquesta meravella, l’epifànic de l’existència, arriba als lectors explicada a través de la veu d’una narradora, Lina, mare de dos fills petits que són la llum del seu cor. Així, en capítols breus i d’una gran poètica visual quant a imatges, els lectors fem el recorregut que va de la infantesa de la narradora fins al moment present en què s’inicia el relat alhora que el clou en una narració rodona en tots els sentits. Una narradora que se sent com una reina asseguda entre els seus dos fillets, que no són germans, però com si ho fossin, ja que ella és la mare que en té cura.

La infantesa, temps de formació i joventut de Lina ha transcorregut al costat del qui serà el seu marit, Tzannos, un noi orfe i de fràgil salut (pateix atacs epilèptics), adoptat per la senyora Elisabet i el senyor Fedó, una parella benestant que viu en un bon barri de la ciutat d’Atenes, i per als quals treballen els pares de Lina.

La parella no ha estat beneïda amb fills. La naturalesa sempre té les seves raons, fins i tot per saltar-se-les, però, com anirem visualitzant tot al llarg d’un relat l’òptica del qual és l’òptica de Lina i, per tant, una òptica de la feminitat de l’existència. Atenció, però, perquè aquest punt de vista és reforçat per la mirada mística d’un jardiner: Anesti, el pare de Lina, personatge secundari que té un gran paper en el relat, ja que les seves sentències, preses com a beneiteries per part de la seva dona que té un punt de vista utilitari i materialista, són fruit de la saviesa popular que entronca amb la filosofia que va a l’ànima de les coses. A través del seu ofici, el jardiner Anesti viu intensament el batec de la natura. És per aquesta raó que les seves sentències fan de bon guardar i recordar mentalment, ja que són sentències que respecten el ritme de la natura en la qual no s’hi produeixen coses estranyes, com ara que a un vell no li surten dents o una carabassa rodona no esdevé un cap humà per obra i gràcia de res.

Però sí que la natura té els seus capricis, es mostra en fets extraordinaris, fets excepcionals com el que esdevé en aquesta novel.la. En un moment determinat, d’ànim positiu en la senyora Elisabet, aquest sentir-se tan viva, li provoca una morfologia radical en el seu cos. Atent i conscient de les excepcions que confirmen les lleis de la natura, és el jardiner Anesti qui endevinarà el que en realitat s’oculta en el cos de la senyora a la vista d’uns lliris anomenats de la Verge i procedents de Patras, lloc de la família d’Elisabet. Aquests lliris de la Verge han florit enmig de la xardor de l’estiu! Per analogia, això fa pensar al bon jardiner en una possible fertilitat, si bé tardana, de la senyora. No s’equivoca.

El relat de Vassa Salomoú Xantkaki, que explica una història que podria ser real si és que no ho és, pot llegir-se com un poema simbòlic, perquè ho és. Però també pot llegir-se com un relat de la modernitat més absoluta lligada a la ciència quàntica. Segons aquesta ciència som nosaltres els qui de manera subjectiva creem la realitat objectiva. Ja els antics ens advertien de no parlar en va ni de forma negativa, ja que la paraula també crea realitat, com la crea les creences. En aquest sentit, podria escollir moltes frases sàvies del jardiner Anesti, però n’he triat una que em sembla definitiva no només per sancionar de manera positiva i admirativa la novel.la El caprici, sinó també per meditar-la en profunditat. Diu Anesti, el jardiner, a la seva filla: Si en un mercat hi fessin entrar tots els problemes del món, cadascú tornaria a escollir els que li corresponen. L’home no ho diu per determinisme, sinó perquè veu i sent que l’ordinari i l’extraordinari de les nostres vides el definim nosaltres mateixos.

En efecte: la realitat és la que és, ordinària i extraordinària al mateix temps. Però depèn de nosaltres veure-la i viure-la d’una manera o altra, o totes dues alhora. Perquè és en la unió entre el quotidià i l’excepcional on es manifesta la profunditat de la vida, on es dibuixa el seu sentit transcendent. El sentit de la transcendència és cosa humana. Amb El caprici, de Vassa Salomoú Santhaki, ens trobem, doncs, davant d’un relat d’alta graduació humana, d’alta volada filosòfica i simbòlica, i d’una bellesa literària significativa.

*La novel.la El Caprici va ser presentada a la Llibreria Claret el dia 26 d’octubre de 2016, amb l’assistència de l’autora, Vassa Salomoú Santhaki.