Pols, Pulvis eris et in pulvis reverteris

Al voltant de la mort s’han creat molts rituals, celebracions i usos i costums. Hi ha un cultura pròpia de la mort en moltes civilitzacions.

Cultures i rituals diversos que s’han estudiat al llarg d’anys i panys pels antropòlogues i etnòlegs fins a trobar-hi relacions amb costums ancestrals i que han perdurat al llarg de la història de les civilitzacions en general o de civilitzacions concretes.

Els que pertanyem a l’àmbit de la cultura cristiana hem sentit dir que la mort no és el pas final de tot, que hi ha un més enllà, com deia el poeta Maragall en el seu Cant Espiritual:

Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquin aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!.

Cant carregat d’esperança i de la voluntat de transcendir més enllà de la vida corporal i trobar-ne una altra que només semblar estar a l’abast dels creients, o potser de tothom.

La tradició del cristianisme parla sempre de la resurrecció de la carn.
És a dir el retorn, no se sap ben bé  com, a la vida de tots aquells que han mort.
Aquesta creença és sens dubte un acte de fe.

Per això la tradició en que vivim durant molts anys ha preparat als morts per la següent vida i moltes de les accions estan orientades a que el pas de la mort sigui lleuger i ja veurem el que passa a l’altra vida –si és que n’ hi ha, es clar-.

Tenim que aquets dies els cementiris de les nostres ciutats i viles s’ompliran de gent que primer netejaran els nínxols, i després retran visita de record, respecte i homenatge als seus morts. Mai com aquets dies hi ha tantes flors als cementiris. Fins i tot es fan accions especials aquets dies, visites guiades i comentades als recintes, musiques en viu, misses de record als difunts de la ciutat. Aquí concretament podrem visitar guiadament el cementiri amb la ruta porta el títol de: L'ànima artística del cementiri .

Hi ha hagut també una certa evolució en els costums a l’entorn dels enterraments i cerimònies fúnebres, segons les estadístiques a Espanya la incineració, uns sistema relativament modern, ha crescut i es situa ja en un 36% dels enterraments. Noves maneres porten, també, nous usos i costums i com són el d’esventar les cendres en llocs emblemàtics pel difunt, a l’aigua del mar o d’algun riu, a la muntanya, a indrets significatius pel difunt. Tant és així que en alguns llocs s’ha prohibit el deixar-hi les urnes amb les cendres per evitar contaminació i acumulació –abans de fer urnes biodegradables-. No és estrany trobar-te –tampoc massa habitual- per la muntanya petits monuments funeraris a on se suposa que hi ha les urnes d’alguns difunt. Fins i tot el Barça ha previst la construcció d’un columbari perquè els afeccionats de soca-rel puguin acabar descansant prop del lloc on el seus herois esportius realitzen les majors gestes.

Però quan tot això ja ho tenim més o menys institucionalitzat pel sistema arriba l’església –con la Iglesia hemos topado, Sancho!-  i dictamina unes normes que van des de la prohibició d’espargir les cendres a costums com guardar les cendres dels difunts a casa o fer-ne joies i objectes.

El Papa doncs ha volgut poar algunes condicions a la incinerarició i ritual posterior, ja van acceptar-la amb unes certes reticències i ara fixen condicions, reclamant que les urnes amb les cendres s’han de conservar en els cementiris o també en altre llocs sagrats.

Potser la dispersió de les cendres portaria problema per la resurrecció? Potser trobar totes les partícules seria un problema?. No, perquè segurament en el miracle de la resurrecció està tot prevists diuen els que en saben, sinó que l’ordre dictada per l’església parla de que es fa “per evitar qualsevol malentès panteista o nihilista, no serà permesa la dispersió de les cendres en l’aire, la terra o l’aigua, en cap forma o la conversió de les cendres en records commemoratius, en peces de joieria i en altres articles”.

I les cendres poden estar tranquil·les!

En definitiva que allò de “Memento homine quia pulvis eris et in pulvis reverteris” és a dir que venim de la pols i a la pols tornarem. S’ha de matisar segons diu el document de la Congregació de la Doctrina d ela Fe.

Bé doncs, ara els creients que seguint les voluntat dels seus difunts d’esventar les cendres en alguns indrets tindran càrrecs de consciència.

Calia?

Segur que hi ha altres temes més necessaris en que l’opinió de l’església se senti i pugui tenir més repercussió social.
Els morts deixem-los tranquils i si la darrera voluntat del difunt és que al seva pols es barregi amb l’agua, l’aire o la terra que ho facin, que no fa mal a ningú!