Som al novembre, toca Fira

De fa temps associo la festa de Tots Sant també a la Fira. Han començat les treballs pel seu muntatge, els bancs de la rambla ja s’han situat als carrers transversals, a terra hi ha ja també algun senyals que deuen indicar espais d’estants i també amuntegats tot un seguit de ferros i fustes, barres i roba d’envelat. Començarà la feina de muntar la fira i començaran també les corredisses per tenir-ho tot a punt pel dia de la inauguració. Reproduïren un any més la imatge de que les autoritats comencen a passar i per darrera van sortint els treballadors que han acabat d‘enllestir els expositors perquè estiguin a punt malgrat encara se senti l’olor de pintura o alguna taula encara balli. És així i sempre segurament serà així.

Doncs ja tenim la fira a les portes.

I enguany farà el pregó Josep Piqué. Mèrits sens dubte els que vulgueu, oportunitat, crec que ja no tanta.

I naturalment un conseller al passeig inaugural.

He vist algun cartell que parla dels vint-i-cinc anys de la fira.

Potser estaria bé també recordar oficialment –CCOO organitza un acte el dia 11 al Centre Cívic de La Geltrú recordant els fets- els quaranta anys de la vaga general al Garraf amb la participació molt activa i que van secundar les grans empreses de Vilanova i van esdevenir una jornada de lluita i de repressió de la Guardia civil amb garrotades, detinguts -Toledano i Casanovas- i diuen que algun tret -segurament de fogueig- al carrer dels Caputxins.

Repressió, contundència i assaig de revolta i segurament també la pèrdua de credibilitat de llavors alcalde Piqué -pare del pregoner d’enguany- per la seva actuació aquell dia.

Manifestar que em sorprèn la memòria selectiva d’aquest govern municipal obviant sistemàticament qualsevol record de la memòria democràtica. Ja va passar amb la Marxa de la Llibertat i amb al celebració del Vè aniversari de l’Assemblea de Catalunya a Vilanova, també sembla que passarà desapercebut llevat de l‘acte que està organitzant la Unió Vilanovina. La inauguració d’aquella fira del 76 ja havia portat algun sarau amb una escridassada potent, sostinguda a Juan Antonio Samaranch llavors President de la Diputació que era el convidat del moment per la seva actuació tortuosa i suposadament de complicitat en el afer de la Tèrmica de Cubelles –avui ja aturada-.  

Com en altres festes significatives en el territori cadascú en guarda un particular record que amb el temps es va esmorteint. Feia més fred a les fires d’abans?. És un recurrent debat que seguirà i si eixamplem el visor acabarem parlant del canvi climàtic.

Som de la generació que vivia una fira en que t’omplien de paperassa, propaganda i es recorda encara la inicial fira amb l’exposició del potencial avícola de la ciutat amb una munió de bestioles de ploma exposades a l’antiga Bolera, altres potser per la novetat dels pollastres a l’ast rostint-se directament a la vista del personal, la salsitxa de Frankfurt i la truita de gambes com a novetat d’avantguarda culinària i d’un cert inici del menjar ràpid, més endavant per l’exposició de les motos dels campions mundials com el Nieto aquell del 12+1, per les darreres novetats en electrodomèstics que feien furor i ens portava cap a la nova època consumidora que s’intuïa i pels clàssics estands de la comarca que rivalitzaven en presentar alguna novetat del seu patrimoni, bàsicament culinari i promocionar-se a la capital.

I naturalment la canalla viu la fira com un cafarnaüm de sensacions ben diverses, encara trobem cotó fluix de sucre, pomes caramel·litzades “caballitos” de diverses classes i dissenys, en fi un món d’olors, colors i sensacions múltiples i segurament seductores.

En cada cicle econòmic de la ciutat la fira hi té el seu paper, possiblement en temps de bonança han lluït més i també han tingut una presència més massiva dels diversos sectors de la ciutat i del territori. En temps de crisis, en que els governs han de donar seguretat i certeses, la Fira pot esdevenir un bon instrument per canalitzar i visualitzar esforços compartits, estratègies globals de la ciutat, potencialitats i per damunt de tot la demostració que malgrat la crisi hi ha una voluntat de tirar endavant i què millor que una mostra pública que, més enllà del propis resultats de negoci que puguin fer els expositors i que constituïx un objectiu elemental de tota fira, sigui un fidel reflex positiu de la capacitat emprenedora que hi ha a la ciutat i com l’administració assenta bases sòlides per fer possible un recuperació econòmica i del teixit productiu.

La crisi ha portat una redistribució del pes dels sectors productius. El sector immobiliari, que era un dels fonaments importats del nostre PIB, ha deixat de ser el puntal de la nostra economia per tant  potser cal posar de relleu aquest canvi, i atendre i potenciar altres sectors, com el sector primari cada cop més qualificat, amb dificultats estructurals i de finançament certament, però amb una producció apreciada i el sector serveis, que amb la seva diversitat i permanent qualificació, pot determinar bona part del futur econòmica de la ciutat, però tampoc s’ha de deixar de banda ni la indústria i el sector immobiliari que amb les adequacions necessària també seguiran tenint pes específic i segurament seran les que tindran més potencial innovador si som capaços de seguir vinculant i aprofundint entre la indústria i la mateixa UPC, generant “intel·ligència” i oportunitats d’aplicar-la a la mateixa ciutat .

Segurament, doncs, aquestes fires territorials i multi sectorials com la nostra, al llarg dels anys i dels cicles econòmics, polítics i socials han tingut alts i baixos, moments brillants i altres més dominats per la grisor, la feblesa de l’economia i estructural de la ciutat. Això sí, sempre han mantingut la voluntat d’esdevenir una oportunitat per mostrar els aspectes econòmics de la ciutat.

I si considerem  la Fira com un instrument, com un espai que es pot entendre com un concepte ampli del terme intercanvi també doncs en un moment que sembla, tot just sembla, que sortim de la crisi, almenys les dades -les macros, clar- sembla que així ho indiquen, en que cal bastir un projecte de futur basat en l’estratègia de creixement sostenible, de propostes innovadores i distribució de la riquesa que siguem capaços de generar.

La fira per descomptat no ho pot fer tot però si és una oportunitat per avançar projectes i realitats.

P.S. Ara fa quatre anys que apareixia Eix Diari. Força temps ja. Felicitar la constància i esperonar a seguir sumant anys i bona feina.