Vides paral·leles

Quan Plutarc de Queronea va escriure la seva obra de referència en la qual emparellava vides de personatges grecs i romans, no pretenia fer una simple relació de biografies i fets. Buscava demostrar que la gent, tot i el pas del temps, es comporta de forma similar. Que les pautes de funcionament, ens agradi o no, es repeteixen al llarg del temps de manera tossuda i recurrent. I que depèn de nosaltres seguir-les o evitar-les. Tant en el nostre devenir individual com en el col·lectiu de la nostra societat.

Perquè quan ara ens posem les mans al cap veient el comportament del PSOE espanyol envers el PSC català, jo no puc evitar recordar com, mentre no va trobar el punt dèbil del PSP (el partit fundat per Enrique Tierno Galván d’acord amb Rodolfo Llopis) per enviar-lo a la paperera de la història, aquell PSOE refundat a l’estat espanyol pels socialistes bascos, madrilenys i, sobretot, andalusos, feu mans, mànegues i trabanquetes per imposar les seves tesis radicals, antimonàrquiques i completament contràries a l’acostament al PCE, a CCOO i als monàrquics que defensava Tierno Galván, tot i declarar-lo públicament “partit germà”.

Arribant a vetar la participació del propi Tierno Galván en la redacció de la constitució. I com el propi PSOE felipista, un cop el va tenir integrat a la seva estructura i tot i nomenar-lo president honorari del PSOE, no va parar fins aconseguir que abandonés el càrrec per discrepàncies amb l’executiva de Felipe Gonzalez. Una estratègia que jo intueixo –digueu-me malpensat- que s’està seguint amb el PSC. Vides paral·leles.

Però, en comptes de caure en el fatalisme i pensar que tot el peix ja està venut en el camp de l’esquerra del nostre país, de creure que Podemos està cridat a repetir aquell esquema, prefereixo agafar-me a un aspecte de la nova situació que em crida l’atenció. La diferència de combinació de forces i estils que es dona en aquest moment en aquesta part de l’espectre polític. Perquè, a diferència d’aquell PSOE que aspirà i aconseguí dominar el camp de l’esquerra enfront les posicions més “tradicionals” del PSP, l’actual Podemos, tot i aspirar a fer el mateix, té una cúpula que podríem definir com “inversa”. El PSOE de Suresnes tenia un líder màxim –Felipe Gonzalez- pragmàtic i de fons moderat com el temps va demostrar, i un cuiner major – Alfonso Guerra- radical i contundent que, des d’un partit democràtic, gosava dir que “el que se mueva no sale en la foto”.

Podemos, per contra, té un líder màxim contundent i radical –Pablo Iglesias- i un segon de bord –Iñigo Errejón de moment- que sembla més moderat i possibilista que ell. Una diferencia que fa pensar si aquí l’ordre dels factors no alterarà el producte. I que a mi m’inclina a pensar que sí. Que el resultat final, si el maitre fa de cuiner i el cuiner de maitre, no serà el mateix.

D’entrada, ja hem vist com Podemos no fa escarafalls a la col·laboració amb els hereus del PCE que, tot i no haver estat d’entrada massa exitosa, es manté. I com, en el tema nacionalista, enfront aquella lluna de mel inicial del PSOE antimarxista de Felipe González amb els catalans que avui va camí d’acabar en divorci sense custòdia compartida d’Espanya, hi tenim a un Podemos que va començar distanciat però que, si més no de declaracions enfora, sembla cada cop més seduït pel dret a decidir.

Fins i tot, si apliquem els postulats de Plutarc de repetició de models, podríem imaginar un Podemos a 10 anys vista on Pablo Iglesias, seguint el model d’Alfonso Guerra tot i ser el líder, s’hagi perpetuat en el Parlament en forma de vaca sagrada, i segueixi parlant de calç viva i castes. Antítesi del Guerra actual, convertit en la personificació de Fouché que belluga fils des de l’ombra. I on Íñigo Errejón, seguint paradoxalment el model de Felipe González tot i ser l’escolanet, hagi abandonat la política per entrar en algun consell d’administració i gaudir d’una jubilació daurada... i silenciosa. Una situació força diferent de l’actual i de la qual podríem esperar resultats diferents. Ignoro a hores d’ara si millors o pitjors. La futurologia no és una ciència exacta. Però que ens permet mantenir viva la flama de la evolució, escapant del fatalisme que, entre PSOE, Donald Trump, Mariano Rajoy, brexit i uns quants exemples més, sembla condemnar-nos, com en l’infern de la Divina Comèdia, a bandejar qualsevol esperança de millora en el nostre demà.

La vida, la història no és un cercle. Si et plau, Plutarc, no ens aigualeixis els somnis. No ens condemnis a la reiteració dels errors i a la pèrdua sistemàtica de les possibilitats de millora. Deixa’ns l’esperança.