El tall de les tisores, i el poder de les imatges

La lectura d’El tall de les tisores (El Gall editor), de Víctor Gayà (Palma, 1952), deixa garratibats els lectors, almenys aquesta lectora.

En la novel.la El tall de les tisores, Víctor Gayà, escriptor que és també psicòleg, un fet a tenir en compte en aquest relat, s’enfronta al repte de fer un retrat psicològic sense concessions a la galeria, trencant el tabú de la reverència a la figura de la mare, d’una dona que ja es troba al final dels seus dies, tot mostrant amb cruesa la seva personalitat i trajectòria vital. Aquest retrat incisiu, gravat amb burí d’acer, el llegim a través de la veu narradora del fill al llarg d’unes visites a l’hospital en les quals parla amb la seva mare que només li contesta amb gestos tan significatius com si fossin paraules. O almenys el fill sent aquestes paraules de la mare, sovint justificant-se. Perquè la dona ja no pot dir res.     

El fil conductor del relat és la descripció de la naturalesa complexa d’una dona marcada per un passat familiar que la humilia, i que ella alhora que el rebutja n’accepta certs oripells, deixes d’una forma aristocràtica de ser al món en el sentit més estricte, i amb una moralitat estreta –pròpia del seu temps, cal dir-, que no deixa respirar el seu natural molt més expansiu, creatiu, fins i tot original, independent. Així, en un diàleg on la dona roman asseguda en una butaca sense moure’s, el fill li va passant comptes de no haver estat més ‘ella’, i li retreu la seva fredor amb ell, a ella, que per als altres ha estat una poeta brillant i animadora de tants actes culturals.     

Comença el relat amb la imatge d’unes tisores que la mare, molt jove i estant aquell dia sola amb el fill petit, agafa com a arma de protecció davant del perill de ser violentada. És un gest de defensa que entronca amb la història de la seva àvia que va ser seduïda per l’amo de la casa on feia de cuinera. De resultes de l’embaràs, la van fer fora sense contemplacions. Una història tan típica com es vulgui, però que per a qui l’ha viscuda és una tragèdia, encara que sigui viscuda de forma vicària, com és el cas de la néta, que la porta clavada a l’ànima. Aquest fet conformarà la seva vida, condicionarà la seva actitud davant de la vida, així com no es permetrà gaires gestos de tendresa, la qual cosa, i això li retreu també el fill, no li permetrà escriure una poesia amb l’expansió espiritual necessària per travessar no ja els tels del cor sinó també els tels del temps, li pronostica.    

Mare, perquè no et mors d’una vegada per sempre?, li diu el fill. ¿Hi ha la desesperació i la incomoditat de veure la creixent decrepitud de la mare, ella tan altiva i senyora? Hi és. Però també hi ha, tal com m’ha semblat entendre en aquesta història, l’horror del pes mort que li suposa la mare. Pes mental, pes psicològic que l’ofega, pes vital que fa dir a aquest fill a la seva mare ‘que s’ha de morir per sempre’, no només ara que d’ella ja en queda tan poc.

La mare és el punt de referència més important de les nostres vides. És el primer fil amb el qual ens unim al món per més que amb el naixement es talli el cordó umbilical. La unió amb la mare és per sempre, malgrat es mati la seva figura a tisorades. A la mare (com al pare, cal dir) si no se la pot estimar se l’ha de perdonar, no hi ha altra manera de sanar en la nostra psique una relació dramàtica o destructiva. Els pares no són perfectes, fins i tot poden abandonar i descurar els fills, i a vegades poden ser mortífers i tot. Però una vegada s’ha fet baixar els pares de l’altar per veure’ls cara a cara amb les seves llums i tantes ombres com hi hagi en els seus rostres humans i que a vegades esgarrifen, aleshores els pares es poden tornar a l’altar, ja que els pares en el seu sentit arquetípic, impersonal, pertanyen al regne del sagrat.     

Perquè no talles ja?, diu el fill a la seva mare asseguda immòbil en una butaca, imatge i símbol del seu tron, la seu del seu regnat, malgrat tot. I aquesta lectora, que ha anat coneixent la història d’aquesta dona (amb escenari a la Mallorca del segle XX fins als nostres dies) a través de capítols escrits amb excel.lència narrativa per part de Víctor Gayà, veu desdoblada la mare en la figura de la moira Àtropos, la inexorable, la inevitable moira que, segons el mite grec d’aquesta personificació del Destí, talla el fil de la vida amb unes tisores d’or.

La mare-moira-mort talla el fil, ja que la mare mor. Però la mare continua viva en la memòria del fill. Tots els objectes que li han sobreviscut sol.liciten l’atenció del fill, la presència de la mare no acaba d’exhaurir-se...

No, no és tan fàcil morir per sempre. La memòria, una mena de cordó umbilical, és persistent si és que no hi ha una malaltia greu que la faci moridora. La mare-moira-mort tallarà l’últim fil, morirà per sempre, just quan mori el fill.