Tertulians que m’alegreu la vida

-“Ojalá” que es posin d’acord i que d’una vegada per totes tinguem una llei educativa que duri vint anys per “lu” menys.

-És el que “tindrien que” fer. Aprofitar que ara estan en un moment clau, on no hi “han” majories “aplastants”, i deixar-se d’ideologies i d’interessos de partit i pactar una reforma que “funcione” (pronunciat en castellà nasal barceloní directament, no en valencià).

-Perquè el que està clar, és que el nivell educatiu deixa molt que desitjar, quan ens “medeixen” resultats a les proves internacionals ens surten bastant mediocres. I si a aquesta gent, parlo de professors i d’estudiants, els “tens que apretar”, doncs és “llògic” que protestin i “defenguin” interessos corporativistes.

I quan la quantitat d’animalades lingüístiques em va provocar un atac de riure, i ja em va ser impossible seguir el fil de les animalades pedagògiques, vaig tancar la ràdio del cotxe, em vaig eixugar les llàgrimes i vaig intentar imaginar la mateixa conversa en castellà, en un mitjà públic de comunicació i entre presumptes experts tertulians. Potser vosaltres em podeu recomanar algun programa en alguna emissora centre-estepària, però jo només sento un nivell lingüístic tan baix en castellà, quan l’empren voluntàriament en programes d’humor, mai en un discurs que es pretén seriós.

Em fa por pensar si és possible que a Catalunya es produeixi un divorci entre la correcció en l’ús de la llengua i el nivell cultural. Probablement seria un cas únic al món. Coneixíem la lletra de metge, il·legible però estranyament vinculada a un sector professional d’alt nivell. Ara podem estar davant de la parla de tertulià, una barreja ridícula de castellanismes a nivell lèxic i morfosintàctic que s’utilitza per expressar opinions serioses sobre política, economia o educació.

Perquè si sentíssim a un suposat economista donant lliçons sobre com han de ser els impostos i, alhora, equivocant-se en quant fan dos i dos o en el significat d’un percentatge, no li donaríem ni mig minut de crèdit, oi? En canvi, no sembla molestar gaire que es puguin emetre opinions sobre educació amb total desimboltura i ignorància sense ni tan sols conèixer la llengua pròpia del país. No fa vergonya, ni pròpia ni aliena. No són foragitats del programa en qüestió per illetrats ni tampoc els oients els abandonen en massa. No saber parlar ja no és signe de no saber res en absolut. És perfectament compatible un ús macarrònic de la llengua amb una presumpció immaculada de sapiència i erudició. Me’n faig creus.

Almenys no hem arribat al nivell de la política. Darrerament queda clar que un discurs farcit de mentides, errors, simplista fins a l’insult, reaccionari i agressiu pot aconseguir guanyar eleccions. De què em queixo?