No aconseguireu el meu odi

“Divendres al vespre vau llevar la vida a un ésser excepcional, l’amor de la meva vida, la mare del meu fill, però no aconseguireu el meu odi”. No sé qui sou ni ho vull saber, sou unes ànimes mortes. Si el Déu per qui he matat cegament ens ha fet a imatge seva, cada bala al cos de la meva dona haurà sigut una ferida al seu cor.

Doncs no, jo no us obsequiaré amb el meu odi....

Així comença el capítol “No aconseguireu el meu odi” del llibre de Antoine Leiris que porta el mateix títol. Antoine Leiris es periodista. Ha treballat com a cronista cultural en France Info y en France Bleu. Però el seu salt a la primera plana informativa va ser amb la publicació del llibre No aconseguireu el meu odi. En el llibre Leiris exterioritza els sentiments davant la pèrdua de la seva dona, Hélène Muyal-Leiris, en aquell fatídic 13 de novembre de 2015, a l’atemptat de la sala Bataclan de París. Després de saber la noticia del atemptat el periodista, sabent que la seva dona era allà, es mobilitza per obtenir informació fins que rep la tràgica notícia la seva dona està entre la llista dels morts en l’atemptat.

A partir d’aquí Leiris fa una reflexió a l’entorn de la pèrdua de la seva esposa i com va explicant els fets al petit Melvil el fill de la parella.

Ara fa un any dels atemptats que van sacsejar París però també a  la resta d’Europa i del món, assassinats a sang freda, indiscriminats i adreçats pura i simplement a crear por, terror i atemorir a una societat que viu amb una certa indiferència determinades tragèdies. El fenomen del terrorisme que se’ns ha apropat amb una certa rapidesa encara no hem sabut introduir-lo en els nostres esquemes de vida. Després dels atemptat a la revista Charlie Hebdo hi va haver un seguit de mesures de protecció però mesos més tard es van demostrar inútils perquè en ple centre de París es van tornar a viure escenes esgarrifoses fruit de la bogeria assassina d’un petit grups que en nom d’una religió mal entesa i pitjor practicada, l’Islam, terroritzaven a la gent que gaudia de l’oci o de la cultura.

Cada cop que hi ha un atemptat d’aquets tipus es succeeixen anàlisis, teories i també es desperta un determinat sentiment de rebuig a la comunitat musulmana que instal·lada a Europa pateix també a cada cop que algú atempta en nom de la seva religió. El fenomen de l’ascens de l’extrema dreta i d’un populisme xenòfob és també una conseqüència de les accions terroristes.

Per això el llibre de Leiris trenca aquesta mena d’acció-reacció i des d’una lucidesa extraordinàriament envejable fa un clam a l’esperança i amb la voluntat de seguir cap el futur i fer-ho sense odi ni venjances. Una magnífica reflexió de com haurà d’explicar al seu fill els fets que el van deixar sense la seva mare i fer-ho des de la crua veritat però intentant evitar l‘odi. Si ho fes amb odi els terroristes haurien vençut.

És un text relativament breu, (108 pàgines) dividit en diversos capítols, també breus en els que l’autor explica els sentiments, sensacions que van tenint i sentint des del primer moment en que coneix la notícia de l’atemptat fins el difícil moment en que intenta explicar al seu fill on ès enterrada la mare. Des del record de la persona, des de com va explicant al seu fill els fets, com observa les reaccions del petit o com afronta les situacions en que es va trobant en cada estadi del dol.

Llibre breu, però intens, dur en alguns moments però alhora d’una bellesa extraordinària. La posició de dignitat d’una persona que no vol agenollar-se davant l’acció terrorista. Perquè si Leiris derrotés a la seva esperança donaria la raó als terroristes i la justificació dels assassins, l’Antoine i en Melvil seguiran endavant sent una família i sigui com sigui, com puguin, menjant llàgrimes i dolor però no congriaran cap odi . Els terroristes no ho mereixen, no es mereixen una cosa tan pensada i sentida com l’odi.

Un llibre certament, com no podria ser d’altre manera, trist  però també carregat de bellesa, de sentiments, d’amor, d’esperança de que Melvil viurà en un món millor.

El llibre es tanca amb la imatge de l’Antoine i en Melvil davant la tomba de la mare i la dona després dels funerals i enterrament, les paraules que descriuen el fet són també les paraules de l’esperança: “Fa un temps agradable , avui, un núvol s’allunya, el sol vessa sobre el cementiri com si caigués mel del cel. Ahir encara en queia sang. Una sang glaçada que marcava el ritme dels nostres passos picant contra la munió de paraigües aplegats al passeig ample. Avui la processo funesta s’ha acabat. Caminen cap a la nostra nova  vida.”

Dels llibres que ha causat més impacte dels llegits en els darrers temps. Pels fets en sí, per la lucidesa de l’autor a l‘hora d’afrontar els moments més difícils de la seva vida i sobretot pel capteniment que va tenint en els dies que van seguint al fets i com desenvolupa la nova relació amb el fill i sobretot per la magnífica lliçó de decència personal.

Absolutament recomanable

Imprescindible.
 

No aconseguireu el meu odi
Antoine Leiris
Col. Llibres a l’abast 433
Edicions 62
Barcelona setembre del 2016