Que no, que no cal aplaudir l’informe PISA

No cometrem ara, després d’haver-lo criticat a bastament, la mesquinesa d’aplaudir i donar-nos copets a l’esquena pels resultats de l’últim informe PISA. No és només un exercici per part meva de coherència o de tossuderia, és que, en realitat, no n’hi ha per tant. No hem sortit de la mediocritat com asseguren alguns ni tampoc són uns resultats històrics com afirma el ministre Méndez de Vigo. En tot cas, el que tenen d’històrics és que es van repetint periòdicament amb una regularitat  maquinal que ve a mostrar-nos que el sistema educatiu és immutable, etern, impenetrable. Possiblement s’assembli més a un bloc esfèric de granit que no pas al que entenem per un sistema, o sigui, seguint al diccionari de l’enciclopèdia: un conjunt de principis, regles, etc., sobre una matèria, enllaçats entre ells d’una manera racional, segons un mètode determinat.

Posem les dades al seu lloc. En lectura hem pujat vuit punts, en matemàtiques dos i en ciències hem baixat tres. Què vol dir això? Si les notes ens les donessin sobre deu com a qualsevol estudiant, i tenint en compte que la puntuació màxima l’ha assolit Singapur amb 556 punts, hauríem de felicitar-nos perquè en lectura hem pujat 0,14, en matemàtiques 0,03 i en ciències hem baixat tant com 0,05 punts. Caram, senyor ministre! El mòbil i la moto per reis, que s’ho ha guanyat! En realitat, si hem quedat per sobre de la mitjana de l’OCDE és perquè els resultats globals han empitjorat lleugerament, no perquè puguem parlar d’una tendència positiva o d’un vector que ens impulsi a l’alça o d’unes reformes amb uns resultats tangibles. Estem exactament allà on érem si se’ns mesura únicament els resultats en una prova.

Per quina raó se’ns està venent llavors l’últim informe com un èxit? Per què aquest cop se senten campanes de joia i es reparteixen felicitacions? Segurament és perquè sóc un paranoic, però jo diria que la veritat és que les coses no van tan bé, de fet, no van gens bé. El titular correcte per mi diria que el món retrocedeix en els seus resultats, i especialment, el món occidental amb Finlàndia com a abanderada.

Des de l’any 2000, quan es va estrenar PISA, a Espanya s’han succeït quatre lleis educatives: la LOGSE encara estava en vigor, però el govern Aznar va aprovar el 2002 la LOCE, la qual no va arribar a aplicar-se mai perquè Zapatero va guanyar les eleccions i la va llençar a la paperera. Llavors es va redactar la LOE, aprovada el 2006, però que tampoc ha gaudit de gaire continuïtat ja que el 2013 entrava en vigor la LOMCE de la qual tots assistim aquests dies al seu sepeli. Uixx, me n’oblidava! El 2009 vam aprovar la llei catalana d’educació, en vigor malgrat li pengi un recurs al constitucional. Clar que avui dia a Catalunya si no has passat pel Constitucional és que no ets ningú. Certament, els mestres es tanquen a l’aula, fan la paperassa sense gaire entusiasme –d’aquí a tres anys n’hauran de fer de nova- i tiren amb el que saben. La llei, com a instrument de canvi o de millora, està completament anorreada per la pròpia hiperactivitat legislativa sempre d’esquenes a l’escola o a la societat a la qual hauria de servir.

Ara bé, el nostre amic Andreas Schleicher, el màxim responsable de PISA, ens regala, com sempre, saviesa, lucidesa a doll: “la qualitat de l’educació mai serà superior a la qualitat dels professors”. Bravo! Segons dades del ministeri, el curs 2013-2014 comptàvem amb 664.325 professors per als nivells generals no universitaris a Espanya. Poca broma! Entre tota aquesta gentada n’hi ha efectivament de mediocres, potser la majoria, també n’hi ha de brillants i alguns de francament millorables. Ara bé. Un sistema s’ha de recolzar en aquesta franja ampla de professionals correctes, perquè si hem de reclutar més de sis-cents mil cracs, ho tenim difícil. El sistema sanitari no es basa en tenir figures de la medicina sinó professionals de la medicina. De fet, un sistema es pensa amb aquest objectiu, optimitzar uns recursos, fer que una sèrie de persones que treballen honestament puguin treure el màxim rendiment d’allò que fan. La culpa no és de la mediocritat del professorat, la qual tendeix a estar repartida perfectament per tot el planeta, sinó de l’absència d’unes estructures funcionals duradores, de la manca de recursos per atendre la diversitat, de l’excés de burocràcia i de tantes altres tares que podríem assenyalar.

I mentrestant, les dades escolars més enllà dels resultats en una prova ens continuen alertant sobre l’increment de les desigualtats. Els resultats cada cop depenen més del nivell socioeconòmic de les famílies que no pas de la tasca educativa o de la capacitat de l’alumne. El fracàs escolar entre els alumnes de nivell socioeconòmic alt es xifra en un 6,6% mentre que en els més desafavorits està en el 35,3%. No tenim una escola que iguali, que llimi les diferències, ans al contrari, el nostre sistema educatiu amplifica les dificultats que tenen els joves per raons d’origen o extracte social. Ens hauríem de plantejar d’un cop per a què serveix l’escola, quina és la seva funció. Si és un servei públic, què és el que se li ha d’exigir: mantenir-se tristament en nivells de grisor en quant a rendiment en proves internacionals? O potser contribuir a la igualtat d’oportunitats?

No, el nostre sistema educatiu no és un bloc de granit però tampoc un engranatge de precisió. Les peces no lliguen, les corretges no funcionen, les juntes no segellen. Els governs van per ells, la societat sembla entendre’l com un objecte de consum individual, els professors s’hi resignen, els alumnes s’hi estan perquè no poden fer-hi res, la pedagogia es torna una icona de la modernitat líquida i canvia cada temporada com la moda de tardor. Tothom es mira el motor com si no en formés part i intenta sortir-se’n tan bé com pot. Ei! Que l’educació és una conquesta col·lectiva! No un bé de consum com la veuen els nostres amics a l’OCDE. Algú se n’ha d’ocupar, i aquest algú ha de ser, per començar, els nostres representants polítics. Però ara per fer-ho bé, que ja n’hi ha prou de la broma.