Voluntat potser sí, realitat potser no

Aquest dies com si miréssim pel retrovisor hem sentir dir al Conseller Junqueras que presentava els pressupostos més socials de la història. Això ja ho deia ara fa un any i tot va quedar en un no res.

No dubto de la voluntat del conseller de presentar els pressupostos més socials de la història, repeteixo no ho dubto, però tant ell com la resta de la ciutadania catalana (potser és dir massa) sabem que no és així.

Que són els millors pressupostos que pot presentar ara i aquí. Possiblement, però segur que hi ha havia i hi ha altres alternatives que els fan millorables.

Que hi ha la voluntat però les xifres no acaben de quadrar, també.

Però en xifres absolutes de recursos destinats al que són la part “més socials” dels pressupostos, salut, educació, serveis socials i cultura els de l’any 2010 encara els superen. L’any 2010 governava el tripartit i ja va començar a donar, malgrat les xifres, els primers símptomes de retallades.

Però la paradoxa està en que en el període de retallades màximes amb el govern de Mas, Junqueras llavors cap de l’oposició va donar sistemàticament el suport als pressupostos. Això aquí (Parlament) era ben vist i patriòtic  ara allà (Congreso) és una traïció donar suport als pressupostos del govern. Tot plegat es justificava amb el tema del “procés”. Bé suprem i incontestable.

En definitiva Junqueras ha de revertir les retallades que ell va ajudar a fer.

Les xifres són evidents respecte als pressupostos del 2010, les partides destinades a sanitat o a educació són encara un 11 % més baixes i en xifres absolutes de les depeses socials globals encara són més baixes ara respecte al 2010. Per tant afirmar que són els pressupostos més socials de la història és com a mínim una il·lusió que no pas una realitat.

Però més enllà de les partides de despeses hi ha un data que també és significativa a la voluntat de la progressió fiscal del govern. Segons ha xifrat el Conseller Junqueras hi ha un augment de 1.000 milions d’euros en despesa social (benvinguts!) no venen de la reforma fiscals o de l’aplicació d’un canvi progressiu dels impostos de successions o patrimoni o de l’IRPF a les rendes més altes sinó que provenen de les liquidacions de l’estat a compte d’exercicis pressupostaris anteriors, fet que comporta de que en els següents anys no estiguin consolidats sinó a mercè de quines siguin les liquidacions hi hagi en el moment de confeccionar-los. Segurament la progressiva reforma fiscal o el combat del frau serien mesures més estructurals a l’hora de poder fer els augments corresponents en els pressupostos.

En fi el govern ha triat la via fàcil però també la via és insegura i vinculada a especulacions de recaptació en els propers anys.

I com es habitual –així cal que sigui- l’oposició al Parlament ha criticat els pressupostos, la majoria de les crítiques venen perquè segons els portaveus opositors les xifres no donen respostes a les necessitats reals del país en la seva totalitat. Així és reclama, des de la renda garantida de ciutadania, fins a més augments en matèries educatives. Perquè la situació tot i millorar segueix essent d’una certa precarietat. Els pressupostos contemplen un augment de funcionaris que en xifres absolutes no vol dir més personal, es parla de gairebé 3.600 mestres nous, però no vol dir que les escoles tindran més personal sinó el que es normalitzarà la situació funcionarial d’aquets mestres. Per tant seguiran mancat recursos de personal i seguiran mancant recursos generals per les escoles. Per altra banda en sanitat tampoc hi ha masses alegries, el sindicat Metges de Catalunya s’ha posicionat respecte al pressupostos: “El pressupost consolidat de Salut per al 2017 és de 8.849 Milions d'euros, un 4,5% més respecte als últims comptes aprovats el 2015, la xifra  però encara està lluny dels 9.875 milions que disposava la sanitat catalana a l'any de 2010, abans de les retallades. Concretament, 1.026 Milions d'euros menys.”

I encara amb un to potser un pèl massa èpic afegeixen sobre els comptes de Junqueras: "falta de reconeixement" al sobreesforços que han realitzat els metges en els últims anys per mantenir la bona salut del sistema. Esperàvem veure l'inici de la recuperació dels drets que ens van llevar durant la crisi, però l'executiu ha optat per seguir castigant a aquells que cada dia ens deixem la pell als centres de salut i aportem més valor afegit a la sanitat”.

I segurament des de cada sector social podrien plantejar els seus greuges. Però també cal dir que un pressupost no és un pou sense fons i sempre, en general, tots reclamen més del que hi ha en un pressupost. La contradicció està servida.

Però dit això el govern ha de presentar els pressupostos al govern i allà es veurà quina és al real voluntat d’acabar tancant els pressupostos més socials de la història, veurem si fa els ajustos fiscals gravant a les rendes més altes que ajudin a millorar els ingressos, veurem si hi ha disposició a retocar encara més a l’alça les partides d’educació, veurem si els funcionaris recuperaram en part el poder adquisitiu perdut, veurem si es destinen més diners a impulsar la creació d’ocupació. I així fins l’infinit

El debat pot donar molt de sí.

Veurem.

De moment en el pressupost presentat volem creure que hi ha voluntat però veurem si aquesta voluntat esdevé realitat quan les xifres surtin del Parlament.

Veurem, doncs això.