Un bon regal natural

Fa uns dies aquí mateix, en un notes escrites, i comentant la feblesa que havíem percebut davant les tempestes que van caure a la ciutat, també assenyalàvem que malgrat la por davant de fenòmens incontrolats de la natura també eren un espectacle que de poder-se veure sense patir-lo, té ,sens dubte el seu punt de bellesa i encant.

Avui volem tornar a referir-nos a la bellesa de la natura, l’espectacle, tranquil assossegat, plàcid i asserenador de veure una posta de sol és possiblement per a molts i moltes un redós de pau.

I si  aquesta posta es produeix a dins del mar és encara més espectacle i té una capacitat de relaxació prou notable.

Al llarg més o menys d’un mes entre desembre i gener, i per allò de les lleis dels moviments de la terra, a Vilanova es veu com el sol va declinat i ho fa a l’horitzó, dins del mar.

Durant uns minuts veure com va apagant-se el sol dins de l’aigua és un moment que val la pena viure’l i veure’l.

El reflex dels raig damunt de l’aigua movent-se es ja en si mateix una visió gairebé hipnòtica però es pot convertir en una autèntic poema visual natural.

A mesura que el sol va amagant-se el reflex damunt l’aigua va disminuint fins que arribats a l’horitzontalitat només acaba veient la rodona solar enfonsant-se i deixant uns colors roigs i grogs que sembla que les flames s’hagin apoderat del nostre horitzó.

La bona descripció amb paraules només deu estar a l’abats de poetes i escriptors notables, els que no tenim masses paraules n’he de fer una descripció més aviat poc lluïda però la possibilitat de veure-ho no està negat a ningú, sortosament el gaudi de l’espectacle de la natura és encara una possibilitat servida a tothom. La benvolguda i col·lega ocasional de secció Teresa Costa-Gramunt ho qualificava encertadament de “Majestuositat” quan ara fa un any ho escrivia al seu bloc: A part de la seva majestuositat, no és un fenomen que es pugui veure sempre: dura poc més d'un mes, entre desembre i gener. Així, doncs, encara que es passi una mica de fred -i el d'ahir era ben viu- val la pena atansar-se a la platja i contemplar-la.

Des de fa forces (molts, potser masses) anys procuro no perdrem l’espectacle, hi ha hagut ocasions en que els núvols ho han impedit i ha calgut tornar-hi, hi ha hagut dies en que el fred “apretava” però hem aguantat estoicament per veure algunes pinzellades de bellesa tant a l’abast i tant gratuïtament.

Érem, fa uns dies, una vintena llarga de persones a la plataforma on hi ha l’escultura Pasifae, damunt del mateix mediterrani que banya Creta com podem llegir al peu de l’escultura i d’aquest mateix mediterrani que dissortadament s’han convertit en una trampa mortal per tants i tants refugiats davant la passivitat gairebé insultant dels poders. Érem gent diversa, des del fotògraf que volia immortalitzat la posta de sol en mig d’una besada d’una parella, fins altres fotògrafs gairebé professionals amb càmeres i objectius notables i altres amb el propi telèfon que anàvem immortalitzant el moment, alguns nens i nenes embadalits davant la majestuositat de l’espectacle. Gent diversa, coneguts i desconeguts però segur que ens va portar a percebre una comunió que sense explicitar-se es notava entre tots els que érem allà.

L’espectacle es va produir i en el moment en que sol desapareixia sota l’aigua alguns tímids aplaudiments intentaven agrair el bell espectacle que ens oferia de manera generosa la natura

La magnificència de l’espectacle ens fa pensar que som ben poca cosa, potser la mateixa sensació que la tempesta de dies enrere, però aquest cop no tant per sentir-nos indefensos sinó per sentir-nos incapaços de crear un moment com el que ens ofereix el sol en pondre’s fins demà en mig de mar. I tanmateix també ens sentim afortunats per ser capaços de copsar el just moment del declivi que dóna pas a l’ocàs i al crepuscle que tot tornant cap el passeig és fred, força més fred que instants abans.

Estem en el temps de l’any en que regalem coses i ens en regalem també. La posta de sol en aquest període de temps a la nostra ciutat és ben bé un regal de la natura, meravellós i segurament inexplicable.

Regalem-lo i ens el podem regalar a nosaltres mateixos. Es tracta de compartir-lo i fer-ho com un homenatge modest, humil però immens a la natura.

Que tinguin un Bon Nadal.