Un bon regal

Sant Nicolau –a qui hem convertit en Santa Claus i traslladat al dia de Nadal- li ha dut un bon regal a Mariano Rajoy. La renuncia de José Maria Aznar a la presidència d’honor del PP per passar a ser, de moment, un simple militant. La raó oficial?. La desvinculació del PP de la fundació FAES que, segons Aznar, el duia a una situació incòmoda, ja que cap altre membre directiu d’ella tenia càrrecs polítics.

Ens ho podem creure? Jo no. I posat a pensar sobre el motiu d’aquesta més o menys sorprenent decisió presa a les portes d’un congrés del PP, no em puc estar de pensar en raons personals i alienes –relativament- a la política. No és cap secret que els escàndols financers del PP cada cop estan més a prop d’Aznar, ja fa temps vinculat amb multinacionals econòmiques d’interessos diversos. Però també de la seva dona Ana Botella i del seu gendre Alejandro Agag, surten cada cop més papers, siguin dels leaks que siguin. I imagino que aquell president que posava els peus damunt la tauleta de Bush mentre fumava un cigar, no deu voler passar pels tràngols dels seus amics Blesa, Rato, Bàrcenas, Camps, Matas i companyia. I que intenta pactar, com els israelians, pau per territoris.

Però l’explicació que em faig no m’acaba de deixar satisfet. Un home com ell que –sobretot desprès de l’atemptat d’ETA contra la seva persona- es considerava un nou salvador de la pàtria, no tira la tovallola tan fàcilment. Per això em pregunto si la seva retirada és sincera o és momentània. Com la que va fer en el seu moment a Alianza Popular, Manuel Fraga Iribarne. Destinada a sortir de puntetes del PP i agafar impuls per fundar un nou partit polític aprofitant la carta de llibertat.

El tema no és menor. Si ho fes, la dreta, per primer cop des de l’inici de la transició, es presentaria dividida als electors. Recordem que, fins ara, cap dels partits que han aspirat a fer-li ombra, s’ha declarat de dretes. Tots han maldat per aconseguir un centre situat a l’esquerra del PP i a la dreta del PSOE. L’hipotètic partit de José Maria Aznar seria el primer que es situaria a la seva dreta. I que, per tant, alliberat del dogal de la moderació, podria començar a passar-li comptes per totes les lluites internes més o menys evidents que, fins el dia d’avui, s’han negat sistemàticament.

Haurem doncs d’armar-nos de paciència i esperar. Com a mínim fins que el PP faci el seu congrés, amb l’ombra de Podemos planant pel seu damunt. Perquè Rajoy ja ha demostrat que aquest regal de Sant Nicolau li va de perles. Com en el cas de Rita Barberà, si la fundació FAES ja no està vinculada al PP, ell no té res a dir del que facin o planegin. I si Aznar és un simple militant, tampoc. Per tant, pot seguir menjant torrons, fumant cigars i caminant al costat del problema. Veient-les venir.

Haurà doncs aconseguit el seu objectiu de manar dues legislatures (com tots els presidents de pro) que tant havia perillat. I fins i tot –els camins de Rajoy son inescrutables- hores d’ara potser s’estigui plantejant ser el millor de tots ells en base d’una tercera legislatura guanyada que li permeti escapar del pelotó. Clar que, si es plantegés aquesta opció, potser estaria obrint un altre front -que ara ni es planteja- a afegir als que ja contempla o vol contemplar la tan remenada reforma constitucional. El de la limitació de mandats, que en altres moments d’aquesta democràcia que tenim, tanta tinta va fer córrer.

Jo em llenço a la piscina i afirmo que Rajoy ho intentarà. Que anirà pels 12 anys de mandat. A ell no l’espanten els problemes. Al cap i a la fí, com deia abans, no els entoma. Els acompanya.

Fem memòria. José Maria Aznar, l’hipotètica pedra a la sabata que el podria frenar, va arribar a la presidència desprès de dues legislatures d’oposició i en minoria. Rajoy, per contra, tot i arribar al mateix lloc també desprès de dues legislatures d’oposició, hi va arribar amb majoria. I aquesta diferència, al meu entendre, imprimeix caràcter.

Aznar va arribar a la majoria en la seva segona legislatura com a president. I això fou la seva perdició, en tant que el feu inflar com un gall de panses que afirmava i jurava que hi havia armes de destrucció massiva a Iraq i que ETA era darrera l’atemptat d’Atocha. Rajoy, en canvi, ha perdut la majoria absoluta en la segona legislatura, rebent un correctiu per la seva aparent bonhomia d’afirmar que “un vaso es un vaso y un plato es un plato”. Però, més pragmàtic i hàbil que Aznar, durant el primer mandat, ha destinar temps i ganes a preparar-ho tot perquè el possible tràngol de la pèrdua de la majoria absoluta li resultés suportable (recordeu els pressupostos aprovats a corre-cuita abans de les eleccions?). Una aparent humilitat disfressada de bonhomia i un pragmatisme de registrador que li han permès estar en funcions una colla de dies i, de moment, governar amb certa facilitat.

Cert que el guirigall dels seus opositors i la debilitat dels seus aliats l’ajuda en l’intent, però no li hauríem de negar una certa habilitat per provocar-lo i afavorir-la. Pensant probablement en un tercer mandat que el podria convertir en una mena de Roosevelt espanyol. De president de presidents.