Populisme

Admeto que el ja quasi president dels EEUU és un populista. Però, com generalment em passa, reclamo que l’adjectiu es defineixi millor. Perquè actualment, el significat més estès es el d’una persona que s’adreça al que podríem anomenar “baixes passions” de qui l’escolta, per aconseguir els seus objectius (segona accepció del diccionari). Tot i que accepto que també designa (primera accepció) aquells que defensen els interessos i aspiracions d’un poble. Però, pel que veiem, res porta a Donald Trump a merèixer l’adjectiu en aquesta primera accepció.

Altra cosa és que constatem que els ciutadans dels EEUU l’hagin acabat votant. Segurament perquè veuen en ell la reencarnació d’aquell nord-americà fet a si mateix que tan bé representava Ronald Reagan, un humil repartidor de diaris que, per la via del cinema, va arribar a governador i president, enfront els quasi aristocràtics Kennedy, el terratinent Carter o els cultes i refinats Clinton. També aquí, a casa nostra, en un moment determinat varem abocar-nos a favor d’un jove advocat que havia treballat en una lleteria i un intel·lectual arrauxat i transgressor que llençava invectives contra la “derechona” a la qual “se le ven los correajes” i es declarava defensor dels “descamisados”. I si en aquell moment, algú hagués titllat Felipe González i Alfonso Guerra de populistes, pel cap baix hi hauríem discrepat. Com ens hauríem encarat a qui hagués posat en qüestió els resultats de les eleccions que els varen dur al poder.

Per tant, intentem ser objectius. Expliqueu-li a un treballador de la Ford que veu perillar el seu lloc de treball per culpa de la globalització, que l’órdago que ha llençat Trump a l’empresa automobilística de cosir-la a impostos si es trasllada a Mèxic, és populisme. Us respondrà que el que està fent el futur president és defensar els interessos i aspiracions dels treballadors. I potser, si ha reflexionat una mica sobre el tema, us contraatacarà dient que els vostres governants, si poguessin, farien el mateix. I que si no ho fan és perquè tenen el cul llogat i, per tant, no poden seure quan volen. Que ells, en canvi, ho poden fer perquè son –o tornaran a ser- una nació forta i capaç de dur les aigües on els interessi, defensant als seus enfront dels altres. I que si això suposa aïllar-se de la resta del món, ells no tindran cap problema mentre que nosaltres hauríem de patir les set plagues d’Egipte.

No ens enganyem, Trump els hi està tornant als nord-americans aquell orgull patriòtic que els va dur primer a Europa a lluitar contra els alemanys en dues guerres mundials i desprès a proclamar-se defensors de la civilització occidental. Però avui ho fa amb una certa dosi de realisme que molts, no ens enganyem, trobaven a faltar en la política de Barak Obama, plena de bones intencions però que anava deixant un llençol a cada bugada.

Per acabar de reforçar-ho, curiosament, els seus rivals demòcrates no paren d’agitar l’espantall de la ingerència de Putin en el procés electoral. Quan tothom sap –només cal furgar una mica en els escàndols del PP o en el món de la publicitat- com es pot arribar a influir en l’opinió de la gent amb aquestes noves tecnologies que envaeixen la nostra intimitat. Per tant, a què venen ara els escarafalls demòcrates?

Per això, quan els nord-americans saben o intueixen que els russos han ficat el nas a casa seva, senten unes ganes irrefrenables de tancar portes i finestres a la resta del món. Gasolina de 98 octans per Trump. Un Trump que, com a negociant especialitzat en fer-se ric arruïnant gent, sap nedar perfectament en aquestes aigües i que, fruit d’això, va aconseguir una campanya per la seva elecció molt menys cara i molt més efectiva que la de Clinton. Ell sabia perfectament que el que cal és que parlin de tu, ni que sigui malament. I té clar que potser Rússia no té tants míssils com ells, però té un Snowden que els pot haver complicat molt les coses. Per tant, no és estrany que ara s’estigui enfrontant als seus serveis d’espionatge i, en certa mesura, defensi a Putin. Sap que en el món real, en el món del populisme de segona accepció, els aparents enemics son els primers interessats en pactar per mantenir-se a la cresta de l’onada. Que entre bombers no es trepitgen la mànega. O cal recordar que a casa nostra s’estan negociant uns pressupostos de forma força atípica? A Barcelona o a Madrid, tant se val. I que en aquesta negociació, les acusacions de populisme estan a l’ordre del dia?