L’escola de la incertesa

De veritat que si ho explico és perquè crec que hi ha coses que només passen en el món educatiu i en la petita parcel·la de terreny que ocupa el nostre país. No seria res greu si no fos que tractem amb persones i, a més, que hi ha un acord unànime en reconèixer la importància cabdal de l’educació dels nostres joves. Si no fos per aquest detall, la cosa faria riure i prou, ves, un altre nyap, n’hi ha més que un foc no en cremaria, no n’hi ha per tant.

Cada any, per aquestes dates, se celebren una sèrie de reunions entre els equips coordinadors de les PAU –proves d’accés a la universitat, la selectivitat, vaja- i els professors d’instituts i col·legis que imparteixen matèries de batxillerat. Ens informen de les novetats, es comenten els resultats de les darreres convocatòries, s’insisteix en algun criteri de correcció, es fan suggeriments, en fi, es posa en comú l’experiència entre examinadors i preparadors. Normalment tornes de la reunió dient “res, tu, com sempre” però això no deixa de ser un punt de referència, una seguretat, sobretot per als professors novells, per als quals aquest “com sempre” significa ben poca cosa.

Aquest curs de moment no tenim notícia de cap reunió, ni una convocatòria ni tampoc una nota dient que no hi haurà convocatòria o que n’hi haurà més endavant. Tots deduïm que senzillament no saben què dir-nos o no saben si seran capaços de respondre a preguntes tan bàsiques com si hi haurà PAU el curs vinent, com serà, quines matèries s’examinaran o amb quin temari. La setmana passada, en alguns claustres, es va viure un episodi de pànic irracional quan van aparèixer publicats al BOE els criteris per a la selectivitat del curs 2016-2017.

Sí, sí, per la selectivitat d’aquest any, ara, amb els llibres editats i comprats, el curs a mitges i les programacions assumides, es publiquen els temaris. El professor d’història anava capficat buscant una biga on penjar-se després de veure que tot el que havia explicat podia resultar absolutament prescindible, el de matemàtiques feia uns ulls com unes taronges, allò no entrava en els seus càlculs, estava perplex. Algú els va haver de recordar que res del que publica el BOE és d’aplicació a Catalunya, ja que en matèria d’educació tenim competència exclusiva. Ara bé, cap menció oficial, cap indicació, cap disposició prou fiable per d’aquí a… cinc mesos? No cal dir que, coherentment, l’encarregat d’explicar als pares d’alumnes de quart d’ESO com serà el seu batxillerat a hores d’ara no té ni idea de què els pot explicar que sigui cert sense ombra de dubte.

Ho intentarem explicar. La legalitat espanyola preveu revàlides i la fi de la selectivitat en una llei –LOMCE- aprovada per les corts malgrat no agradi a ningú. Ara bé, aquesta llei està pendent de la seva propera decapitació que tothom assumeix ja com a inevitable i de la qual ens n’alegrem indissimuladament. Quan surti una altra legalitat, tampoc estarem millor perquè de fet, aquí a Catalunya, el que toca és saltar-se la llei espanyola i començar a fer funcionar la llei catalana. Però aquesta llei catalana està als llimbs entre les lleis de transitorietat, les lleis de la futura república catalana, el tribunal constitucional i els pressupostos que s’aprovaran o no o ja veurem perquè més clar que l’embolic mai s’ha trobat res. Abans ens queixàvem que les lleis educatives tenien poc recorregut, que les canviaven massa ràpid. Ara, el moviment s’ha accelerat fins al punt que ja no vivim en cap llei concreta sinó en la incertesa del què vindrà, del com ens ho farem mentre no tenim res millor, de l’anar fent. Potser hem encetat “l’educació líquida”, tot i que el ja enyorat Zygmunt Bauman crec que no hi estaria gaire d’acord.