L’escola inclusiva en la societat dels murs

Aquest dilluns ha aparegut publicat el projecte de decret de l’escola inclusiva de Catalunya. Cinquanta-nou pàgines per dibuixar un sistema educatiu que té com a finalitat principal abastar tot l’alumnat, tornar-se prou flexible com per a que tots els nens i nenes de Catalunya tinguin les mateixes oportunitats de formació i d’inserció en la vida adulta. Comparteixo plenament la intenció del text. L’escola ha de ser una eina al servei d’una societat millor, si no fos així, quin sentit tindria? Quin sentit tindria que fos pública?

La insistència a adaptar el sistema a l’alumne i no pas l’alumne al sistema no és pròpiament una novetat, però sí que, cada cop més, esdevé la protagonista principal. Del projecte de decret, cal destacar la importància que pot tenir en el mig i llarg termini la inclusió d’instruments com el Disseny Universal per a l’Aprenentatge (DUA). Programar per a tots, pensant en la diversitat d’estils d’aprenentatge, en els diferents suports, les alternatives vàlides davant els obstacles previsibles. És com cuinar en un restaurant controlant estrictament tots els al·lèrgens, cosa que ja s’hauria d’estar fent per llei, per cert. Cada plat hauria d’estar pensat i cuinat per al màxim nombre de comensals –celíacs, intolerants a la lactosa, al·lèrgics als fruits secs…- i, en tot cas, tenir ja pensada l’alternativa per a aquell a qui no se li pot servir tal i com es fa. Adaptar el menú a la clientela i no pas que siguin els clients els qui es preocupin de demanar allò que no els farà mal. El document ens convida a fer exactament el mateix amb els continguts escolars. Cuinar-los pensant en la diversitat, tenir alternatives, servir-los i escoltar què ens en diuen els comensals.

Només em cal fer dues observacions que no arriben ni al grau de crítica però que potser caldrà tenir presents: la primera és que l’esquelet sobre el qual se sustenta l’activitat escolar cada cop fa més nosa. La programació entesa com s’ha fet tota la vida d’uns continguts tancats en un temps, uns cursos i uns exàmens arriba a dificultar la tasca docent entesa d’aquesta nova manera. Tot això perviu en els documents i en les lleis, sobreviu en els llibres de text i, sobretot, gaudeix d’una salut excel·lent en proves com la selectivitat o les fallides revàlides. Estem en un moment de canvi. Em felicito de la direcció que pretén emprendre aquest canvi, però cal ser conscient que el sistema manté un llast important d’educació segregadora, classificadora. Aquesta nota dona accés a medicina, una dècima menys no. Aquest títol de català o d’anglès s’obté a partir del sis i mig, amb sis quaranta-nou, no. Serà una convivència difícil, caldrà buscar un encaix coherent entre les dues realitats perquè ara com ara, a l’educació també li demanem que discrimini –en el sentit que distingeixi- entre uns alumnes i uns altres.

La segona observació em ve al cap a partir de la cita de Booth que trobem al document quan afirma que “l’educació inclusiva està constituïda per un cos de valors que impregna tant la cultura, com les polítiques educatives i les pràctiques d’ensenyament-aprenentatge”. Tinc seriosos dubtes sobre si la nostra cultura és inclusiva o no ho és. Un immigrant mor en un canal de Venècia a pocs metres dels turistes que fan fotos i passegen en gòndoles. També és una notícia de la setmana. Us proposo un exercici. Agafaré un paràgraf del projecte de llei i substituiré la paraula alumne per la paraula ciutadà, escola per societat, sistema educatiu per ordenament legal i anàlogament amb les altres paraules. Si el que en queda és un retrat fidel de la nostra societat, cap problema, si no, ens trobarem davant una proposta de canvi social des de l’escola i això ja resulta molt més ambiciós.  Un fragment de la pàgina onze sonaria així:

El ciutadà és el protagonista de l’activitat social i s’hi ha d’implicar de manera conscient, per la qual cosa és fonamental fomentar-li activament la motivació.

Els representants polítics han de proporcionar estratègies de productivitat que s’adaptin a les característiques de cadascú, respectant i aprofitant els coneixements, les experiències,  les destreses  i les preferències dels ciutadans.

No seguiré. L’escola reflecteix una societat: la real o la imaginada? L’autèntica o la volguda? I és de veritat volguda o només la que ens diem per a la nostra consciència? La veritat és que encara no s’ha donat el cas que l’escola hagi transformat el món, tot i que sí que una escola ha canviat radicalment un barri, un poble o una ciutat. Aplaudim per tant la iniciativa per una escola inclusiva i transformadora malgrat siguem conscients de les enormes dificultats que comporta.