Repetició de la jugada

Hi ha qui fa bandera de la teoria que la història es repeteix. No deu anar massa equivocat.

Fruit de la participació en la tertúlia sobre els 30 anys de la fusió entre L’Acord i El Coro per donar com a fruit La Unió Vilanovina vaig fer una immersió en l’any 1987, vaig tirar de retrovisor i consultant les hemeroteques vaig trobar algunes notícies tenen avui la corresponent i paral·lela realitat.

Amb el punt just de nostàlgia vaig anar cercant allò que fa trenta anys era notícia.

Una de les notícies que guarda aquest paral·lelisme és que a l’any 1987 bona part dels ajuntaments del Penedès, subscrivien l’anomenat Pacte del Penedès amb la voluntat de que en el debat de la divisió comarcal que llavors es feia el Penedès fos considerat com una sola comarca. Va ser un acte solemne a Vilafranca, un primer pas cap a la conformació d’una solidesa territorial. “Per a nosaltres, el Penedès no solament és una comarca històrica de Catalunya, sinó que és avui un territori amb una unitat econòmica i social, amb un conjunt de població òptim per a una actuació equilibrada, amb viles i  ciutats aglutinadores prou importants, i amb una presència molt adequada dels tres principals sectors econòmics actuant de forma complementària”. Aquells alcaldes ho tenien clar. Ara bé aquella proposta no va tenir massa recorregut ja que en les votacions la majoria d’ajuntaments va apostar per seguir en la divisió comarcal actual. Bàsicament aquella posició contra la unitat penedesenca va ser encapçalada per CiU, per la CiU d’aquell moment. Ara trenta anys després sembla que es tornarà a aquella proposta i el Penedès finalment i sortosament esdevindrà una vegueria. Entre aquella comarca i l’actual vegueria hi ha diferència, clar, però els objectius que es prefixaven en aquella proposta són traslladat en el temps gairebé els mateixos de l’actual vegueria. Trenta anys, buf!, per arribar a conclusions similars i entremig molts canvis de posició, de camisa, baralles dialèctiques i renuncies importants a treballar conjuntament.

Enguany a Vilanova o en una part de Vilanova ha fet fortuna la consigna de No fem soroll, fem cultura. Amb aquest títol es publicitava un manifest que entre altres coses deia: “Respectar el dret al descans dels veïns de tota la vila no és incompatible amb una activitat musical a l’aire lliure en els mesos de bonança climàtica”. I afegia: “Entenem el teixit associatiu com una de les riqueses més importants de la nostra vila”. Una sentència contra la llicència donada a algun dels festivals i una reacció tardana, al nostre entendre, de l’ajuntament va generar el guirigall conegut. Però vet aquí que fa trenta anys també hi va haver una manifestació i una manifest signat per l’organització ASCO (Associació Studiants Cabrejats i Oprimits) la protesta va ser generada perquè va voler arbitrar un nou horari dels bars i locals d’oci nocturn que reduïa la seva obertura i això va generar la consegüent queixa i protesta. També es parlava de la ciutat dormitori i la manca de voluntat de trobar solucions a l’oci. El descans dels veïns i els soroll que es generava era l’argument del regidor de torn per reduir horaris. Ja veiem com no ha canviat gaire la cosa..... El descans nocturn, necessari sens dubte, i compatibilitzar-ho amb l’oci i la cultura segueix essent un debat per tancar. Trenta anys, potser si hem avançat una mica però no tant, tampoc. I una nota curiosa sobre oci i cultura. El Gremi de restauració va manifestar-se intentant que l’ajuntament prohibís la programació d’un concert de Rock la nit de carnaval perquè tenien por que el vandalisme posterior podés causar desperfecte en les seves instal·lacions. Apa!. Després alguns restauradors van empalmar el darrer cubata amb algun “vàndal” del rock amb el carajillo matiner d’algun comparser. La setmana passada el vandalisme actual es concretava en l’incendi de manta contenidors i tres cotxes es va produir a al ciutat sense que hi hagués cap concert de rock. Trenta anys després el vandalisme és una realitat certa i constatable.

I encara més, fa trenta anys una multinacional francesa volia posar a Vilanova un  hipermercat. La seva aprovació no era competència de l’ajuntament i per tant l’autorització corresponia a la Generalitat. Ja llavors es discutia una llei de comerç. La proposta va aixecar les protestes d’uns comerciants locals que creien que amb la implantació es desertitzaria el centre urbà del comerç de proximitat tant nostrat i de tota la vida. Manifestacions encapçales per un cansalader i un forner (males llengües diuen que el forner a la tarda es manifestava i a la nit negociava l’exclusiva de la venda del pa al nou hiper). Fent companyia al Ventosa al mig de la plaça de la vila megàfon en mà reclamaven que no calia posar cap Hiper a Vilanova i carregaven contra el govern. Trenta anys més tard encara s’està debatent una nova proposta de llei de Comerç. Si complim l’espanyola o ens adherim a la catalana. Durant trenta anys no s’han posat d’acord i de tant en tant hi ha alguna sortida de to i baralles. Ja ho veiem trenta anys més tard el forner ja no fa pa, el cansalader ja no ven xoriço i tenim Hipers i Supers de grans dimensions a grapats i encara es debat la competència entre Ajuntament i Generalitat.

La història, si fa no fa, es repeteix.

Amb diferència d’entorns, amb circumstàncies diverses sembla en alguns casos que la història es repeteix, sembla com si amb variacions sonés la mateixa música.

I algú encara hi podria dir que sembla que el temps no hagi passat, però no és veritat, som trenta anys més grans i, no sé, si veient algunes coincidències, som més savis.