Albades, una emoció

A Quadern d’albades (Pagès editors), Carles Duarte transmet una emoció, una respiració de l’ànima, un estat de l’esperit, un estat naixent amb la seva sensació de meravella i de consciència dels inicis.

El poeta reïx a transmetre aquesta emoció lírica a través d’unes fotografies preses en aquella hora primera entre dues llums, hora de bellesa incontaminada que al Quadern s’expressa en un llenguatge artístic en el qual agermana poemes i fotografies tot creant una topografia ben particular que es desplega en dos àmbits: el físic i el metafísic, ja que el Quadern té aquestes dues lectures. Són, doncs, entre el cromatisme dramàtic de dues llums, la sensible i l’espiritual, les fotografies que es mostren en aquest àlbum de Carles Duarte. En aquestes fotografies res no hi és definit: entre un color i l’altre hi esdevé una transició suau que crea una atmosfera de pell de seda semblant als encontorns difuminats que s’aprecien en els quadres de Leonardo da Vinci.

L’art i la vida recorren camins paral.lels. Així, doncs, aquestes imatges de Carles Duarte tenen paral.lel en algunes imatges pictogràfiques que tenim a la memòria visual, com en els seus petits assaigs explica de forma ben creativa el crític d’art Ramon Casalé a Quadern d’albades. En les fotografies de Carles Duarte l’estudiós hi ha trobat semblances en pintures de l’expressionisme abstracte de Mark Rothko, Jackson Pollock, Jules Olitski, Barnet Newman, Morris Louis, Daniel Berdala, Anet Duncan i Hans Hofmann. L’expert dóna notícia precisa d’aquestes semblances pictòriques en la descripció de les fotografies de la col.lecció d’albades de Duarte. El crític, alhora que les descriu, compara les imatges fotogràfiques amb pintures d’aquests artistes esmentats.

En aquestes fotografies que han estat fetes a Barcelona o a l’Escala, els llocs familiars des dels quals el poeta observa i fotografia alçades i horitzons, hi veiem com el sol es va fent visible com un llum incandescent mentre l’ànima el contempla. Un moment extàtic. Les fotografies d’aquest Quadern d’albades assoleixen de reflectir un estat d’ànim fruit de la captació pacient -cal esperar que es faci de dia- d’un moment molt bell, com devia ser al començament del món. Perquè les albades són expressió d’aquest moment genèsic, auroral, evoquen aquell moment genèsic, auroral, en què es va fer la llum en la tenebra.

Un part de la llum, anomena el fenomen de l’aurora la filòsofa María Zambrano. En les fotografies de les albades captades per la càmera de Carles Duarte hi predomina el color vermell de sang. No hi ha sol que no neixi obrint una ferida en la nit, si bé en la nostra mirada plena de meravella ens sembla llegir-hi una ferida gloriosa, una ferida lluminosa. És per aquest motiu que en la imatge d’aquesta ferida-obertura podem llegir-hi el transcurs de l’existència humana també entre dues llums: amor i dolor, goig i tristesa, desolació i plenitud, extrems vitals que ens conformen.

A través de la contemplació de les fotografies de Carles Duarte l’aurora se m’ha representat com la imatge d’una mare simbòlica, eterna. Una mare còsmica que no mor en donar a llum el dia sinó que es retira suau en els confins de l’univers per tornar a obrir-se camí al cap de vint-i-quatre hores. El món reneix de la nit prenys, de la nit encinta sorgeix l’albada que fa ofrena del dia. Aquest és l’instant còsmic recollit per Carles Duarte: instant en el qual també nosaltres, lectors, lectores, hi respirem una intensa emoció espiritual, celeste