Pares castigats

El blogaire del Diari de Tarragona, senyor Àlex Saldaña, es queixava no fa gaire dels deures que les escoles posen als pares. No als nens, als pares. Nens de tres i de quatre anys que han de fer un projecte sobre els elefants o l’arbre genealògic de la seva família –tasca que pot ser complicadíssima- o que han d’explicar per escrit el cap de setmana o fer una presentació amb diapositives de la seva festa d’aniversari. No li falta raó. Tots els qui tenim fills hem passat per aquesta mena d’exàmens familiars. Al final s’estableix una espècie de competició encoberta a veure qui porta el mural més virolat, el power point més espectacular, qui explica el cap de setmana més super-txatxi o quin pobre infant sap dir el cicle del carboni aplicat a una granja de gallines encara que no sàpiga què rediantre deu significar allò que està dient. Que quan els pares ens posem pel mig, les motivacions de vegades es desvien. I quan el nen o la nena són petits, vivim tan estressats, tan hiperventilats, que ens pensem que aquell mural que ensenyarà als seus companys és una espècie de preludi de la tesi doctoral o del discurs d’acceptació del premi Nobel que pronunciarà en breu. Estem disposats a fer-li el cartellet, a enganxar-li les fotografies o a estructurar-li el discurs. Si poguéssim, li posaríem les paraules a la boca, li faríem unes fregues perquè no es posés nerviós, gravaríem en vídeo la seva intervenció i gaudiríem imaginant que ha fet un pas de gegant en el seu camí cap a l’èxit.

Crec que un dels motius d’aquest enviament de deures per als adults és una idea preconcebuda sobre com són i com viuen les famílies. En general, la imaginació del docent sembla col·locar els nens i nenes en llars tranquil·les on conviuen feliçment amb els pares, passen la tarda junts, una tarda indefinidament llarga i plàcida i finalment se’n van al llit, expliquen un conte, sonen uns violins, cauen pètals de violeta i una pau dolça i calmada els fa dormir com angelets fins a l’endemà. Les cases són àmplies, els barris verds i airejats, el rellotge un estri superflu i la feina, només un vehicle per a la realització personal. En canvi, la realitat és ben diferent. Els pares fan equilibris amb els horaris fins al punt que programar una dutxa es converteix en una prova de resistència per a les agendes. Els avis o les extraescolars ja no donen més de si, de manera que s’ha de recórrer a la consola o la televisió per tenir la canalla controlada una estona. No crec que els nens i nenes estiguin més enganxats a les pantalles del que ho estan els seus pares. No sabria dir qui les necessita en un major grau.

I llavors arriba la sentència per al cap de setmana, la porta escrita a l’agenda amb lletra de pal: la nena ha d’explicar com és la panxa d’un tigre a tota la classe. La panxa d’un tigre? Sí, papa. I qui s’ho ha empescat això? El Roger, tots responem preguntes dels companys. I a tu t’ha tocat aquesta? Ja és mala sort… En la ment pedagògica del docent hi ha una conversa, un llibre obert, uns somriures entre el pare, la filla i la mare, sona Vivaldi, la pega fa olor de roses i el mural és un monument a l’amor familiar. En la vida de debò, ningú tenia ganes de passar una tarda enfrontats a Google, ni de caminar al caire de l’histerisme quan es comprova que a la impressora no li queda tinta, ni de remugar frases absurdes sobre la panxa d’un tigre que jau al zoo mig deprimit, ni d’embrutar les cadires amb els dits enllardats de pega, discutint perquè la cartolina havia de ser groga i tu l’has comprada taronja. Ningú tenia ganes de fer-li aprendre quatre bajanades a la pobra criatura que no li interessen a ningú, potser ni a ella, i tot perquè al Roger se li ha acudit aixecar el dit i dir el que li ha passat pel cap.

De tota la situació el més decisiu és el que més fàcilment s’oblida. Passar una estona de qualitat. La calma, la comunicació. El mural segur que no li obrirà les portes de l’acadèmia sueca o sigui que una miqueta de tranquil·litat per tots plegats.