Fruita madura

És evident que la fruita madura cau quan cau, no quan hauria de caure, en haver passat el punt de collita i ha començat a podrir-se. I no em digueu que ja està madura quan canvia de color perquè, com sabeu, això depèn, entre altres coses, de la seva major o menor exposició al sol.

Passa com amb la corrupció o els escàndols polítics. Surten quan surten, no quan haurien de sortir, que tan de bo fos immediatament desprès de produir-se la malifeta. Per això és avui i aquí quan comencem a tenir el convenciment que allò que intuíem sobre el finançament dels partits polítics desprès dels anys inicials de la transició, el dubte generalitzat sobre qui pagava totes aquelles misses solemnes, era alguna cosa més que una monomania de quatre primmirats escèptics sobre la condició humana.

Que aquella tolerància social generalitzada dels anys 80, basada en la joventut de la nostra democràcia, va acabar generant una colla de polítics “sobrats” als que tot els estava bé i que es van habituar ràpidament a la bona vida. La que en comptes de fer plans de futur raonats i raonables pel seu país, es decantava per les actuacions més efectistes i immediates al preu (i mai millor dit) que fos. Primer (jo tinc tendència a creure en els bons principis) amb absoluta bona fe i dedicació però, de mica en mica i en una part d’ells, derivant progressivament cap al cinisme impune de buscar el benefici propi i dels propers per damunt de tot. Aquella reflexió sobre el sou dels polítics que Jaume Matas explicava que li havia fet la seva dona després d’una visita a un notari ric de la Palma més benestant. Una reflexió que Bartomeu Muñoz, ara que li arriba l’hora del cas Pretòria, sembla que també va fer en veu alta, al·legant que el seu esperit de servei i sacrifici bé es mereixia un bon sou. Fet i requisit que ningú negaria si es fes des de la transparència i la legalitat del D.O.G. i no des dels sobres anònims, les dietes rutinàries o les portes giratòries.

Però deu ser condició humana. Com la d’algunes fruites que quan maduren, acaben afectades per mossegades, larves d’insectes o colònies de fongs que transformen un préssec delectable en un niu de vespes. Perquè veure com un dirigent miner asturià que s’havia partit el pit davant la policia franquista en mil i una vagues i manifestacions, va acabar tirant de tarja black de Bankia per comprar puros i perfums per regalar, és, pel cap baix, desencisador. I si arribem a la conclusió que tot plegat és inevitable, ja podríem anar tancant la barraca.

En primer lloc perquè la fruita podrida tendeix a podrir les altres. Només cal veure com, a l’ombra d’aquells polítics “sobrats” que sabien de tot i no miraven prim en res, van proliferar les “coristes”. Aquelles figures tipus Millet, Bàrcenas, Blesa, Calatrava, etc... que, sense ser actors directes, es quedaven un pessic del suc d’aquella maduració. Ja fos a nivell intel·lectual -en forma de reconeixement artístic més o menys inflat- a nivell material –en forma de sou fix en alguna canongia- o a nivell mixt, esdevenint gurú intel·lectual amb sou de gurú econòmic.

I en segon lloc, i més greu, perquè si el procés fos inevitable, voldria dir que ara hi ha fruita que, des d’una incipient maduresa, ja està començant a podrir-se. Que algun Millet, en algun Palau de la Música, està dissenyant una nova corrupció que esclatarà dintre d’uns quants anys. Que algun “Bigotes” ja està detectant aquells valors políticament emergents susceptibles d’esdevenir “sobrats” i permetre que ell, amb la seva suposada eficàcia, li resolgui problemes. O que algun polític en actiu –aquests també son humans- ja està pensant en la seva jubilació en una gàbia d’or, en consonància amb les moltes hores i esforços que destina a reunir-se per acordar el no res i escriure i fer discursos que el vent s’endu.

Una darrera reflexió, també lligada amb la fruita madura, podria apuntar la solució. Ara, el moment de collir pomes o peres ja no importa massa. Les cambres amb gas etilè fan madurar la majoria de fruits a voluntat mentre altres, amb fred o altres recursos tècnics, aturen el procés el temps que calgui. La tècnica ens permet manipular els processos. Llàstima que, en el camp de la corrupció, la tècnica sembla que només juga en un equip. El dels corruptes.

Perquè, mentre societats interposades, testaferros, parents i fins i tot l’amor d’una dona pel seu marit, pare o amant, acaben exculpant en major o menor grau als tramposos, la policia encara depèn de la denuncia d’un badoc o de la badada d’un denunciat que permet trobar uns papers triturats, una maleta en un altell o un pen oblidat en un calaix per demostrar allò que, des de fa temps, molts sabíem. Que les misses, encara que siguin del Papa i a València, no son de franc. Que algú les paga. Les paga... i se les cobra.