L'aurora en el crepuscle de Gilbert Durand

El gener de l’any 2015 van exposar-se per primera vegada a Chambéry unes pintures de Gilbert Durand, que van sorprendre el públic. Nascut a Chambéry el 1921, el professor Gilbert Durand va morir a Moye el 2012. El fundador, l’any 1966, del Centre de Recherche sur l’imaginaire (CRI) era filòsof, antropòleg, mitòleg i el creador de la mitocrítica, un enfocament mitològic i arquetípic de la imaginació creadora aplicat a la crítica artística i literària.

Gilbert Durand és autor d’una quinzena d’obres valuoses i cabdals en el camp de l’imaginari, com el ja clàssic Les Structures anthropologiques de l’Imaginaire, i d’altres títols no menys importants com De la mythocritique à la mythanalisi o L’imagination symbolique. Com a iconòleg, Durand va exercir també crític d’art. Deixeble de Gaston Bachelard, la seva obra teòrica està vinculada a la prestigiosa Escola d’Eranos, marcada per les investigacions de Carl G. Jung, Mircea Eliade, el mateix Gaston Bachelard, Henry Corbin i Karl Kerényi. Amb la creació del CRI*, Gilbert Durand va fer un salt important i innovador en el camp de l’imaginari. Filòsof del simbolisme, el va qualificar el professor de filosofia de la universidat del País Vasc, Luis Garagalza quan va morir Durand, professor emèrit de la universitat de Grenoble, on a través del CRI, del qual va ser director, va desenvolupar el seu treball docent i investigador del que el mateix Durand va anomenar el nou esperit antropològic.

L’estudi dels símbols, a part d’una activitat acadèmica, es constitueix, sens dubte, en un procés de coneixement i de descobriment de si mateix. Amb aquesta premissa, diu el professor Garagalza que Durand es va situar a l’interior d’una àmplia i fecunda tradició que prové dels grans humanistes del Renaixement, es condensa en el Romanticisme i floreix en el segle XX en obres literàries com les de Thomas Mann o Herman Hesse, i en estudis com els de la psicologia profunda de Carl G. Jung, els de història de les religions com Mircea Eliade, els de la imaginació poètica de Gaston Bachelard, els de la mitologia comparada de Joseph Campbell, o els de la imaginació creadora del filòsof i islamòleg Henry Corbin. Tota aquesta passió intel.lectual no li va impedir ser actiu en la societat del seu temps i comprometre’s a fons en la Resistència contra el nazisme, la qual cosa li va valdre el reconeixement de la Legió d’honor. Es va fer visible com un veritable símbol encarnat, doncs, seguint Ernst Cassirer quan afirma que els humans som animals simbòlics. De l’homo sapiens a l’homo simbolicus.

Gilbert Durand pintava per plaer. Dibuixava i pintava des de jovenet. No ha de semblar estrany, i de fet passa més sovint del que sembla, trobar en personalitats remarcables com la de Durand la combinació d’una intensa i creativa activitat intel.lectual al costat d’una pràctica artística com la plàstica. Precisament en la seva activitat intel.lectual, Durand buscava superar contradiccions que només ho semblen. El seu pensament, que buscava estructures internes de la realitat, planteja una metafísica de l’imaginari, fundada ja no en Aristòtil o Descartes –en la lògica de la raó-, sinó en una llibertat creadora de codis inherents a l’ésser humà en els quals el coneixement per intuïció i la visió interna, i, per tant, no subjecta al temps, també hi tenen el seu paper. Un punt de vista que contempla l’ésser humà, doncs, de forma integral, global, en un procés evolutiu que és, però, de caràcter arquetípic, perenne. Tal com jo ho entenc, imatges simbòliques d’aquest procés les podem veure en el viatge que va de la caiguda d’Adam i l’ascensió del Crist. Alfa vers Omega per esdevenir Alfa és Omega.

Les vint teles de Gilbert Durand que es van exposar a Chambéry són d’una gran lluminositat. Rebo la publicació recent del catàleg d’aquella mostra de mans de Chao-Ying Durand-Sun, l’esposa de Gilbert Durand i presidenta de l’Association des Amis de Gilbert Durand (AAGD). L’aurora en el crepuscle, es titula la mostra, i es correspon perfectament a la visió d’uns quadres en els quals preval la llum ascensional, però també una llum difusora, és a dir, l’una seguint l’itinerari de la verticalitat que espiritualitza la matèria, i l’altra obrint-se a l’horitzontalitat que s’encarna en els punts de llum que il.luminen les formes. Gilbert Durand pintava a ‘hores perdudes’, se’ns diu, deixant-se fluir. I a la vista apareixen les imatges d’unes hores intemporals, el temps etern del paisatge en el seu devenir en aquesta hora màgica entre dues llums com és l’aurora i el crepuscle, l’alfa i l’omega del dia o de la nit, segons es miri.

El miracle de la natura. El primer dia del món, la seva transparència. I amb ell la imatge de l’ésser humà projectant-se en aquest néixer, o renéixer. Nosaltres ens hi podem veure com àtoms confosos en aquests paisatges durandians en què el món es crea a cada instant, i sembla immòbil. Els contraris aparents mostrant-se en el joc de llums i ombres que abracen per dir-se, per dibuixar-se, per ser. Reflexos de la llum còsmica que ens sobrepassa, la del paisatge, la de la realitat. I els palaus interiors tan lluminosos com els exteriors, els déus eterns en la seva essència entrant per les escletxes de l’ànima del món i de la nostra. Els blaus i els liles en formes sense caires, arrodonides, espiralejants; els verds i els vermells donant-se la mà en la falda dels volums; els blancs que no ho són mai del tot si no que prenen el to del rosa de l’alba, del blau del cel, del daurat de la llum. Colors d’oriflama.

Va sorprendre, aquesta mostra escollida de la pintura de Gilbert Durand. Perquè té una entitat visual que la lliga a mestres com Vincent Van Gogh, i a pintors de l’avantguarda com Maurice Vlaminck, que va pintar sota la seva influència. Aquestes pintures de Durand prenen el moviment i la coloració exaltada dels fauvistes com André Derain, i dels expressionistes alemanys com Vasili Kandinsky, amb els seus contrastos tan cromàtics com lírics, i la seva reflexió escrita en el seu llibre De l’espiritual en l’art. I és que la pintura a ‘hores perdudes’ de Gilbert Durand respon a la seva naturalesa profunda de la qual sorgeix, tan espontània com sàvia, la seva imaginació creadora.

Espontània perquè flueix, natural i sensible, del riu intern; sàvia perquè és l’home culte i espiritualitzat qui pinta. El mateix Durand va escriure sobre l’esperit de la infantesa, el nen interior, l’ésser pur, incontaminat, com una mena de santedat. És aquesta santedat, o beatitud, el que s’expressa en unes pintures que no són les d’un aprenent, ans al contrari: l’autor es revela com un pintor notable que en els seus paisatges revela la consciència profunda de l’ésser. El paisatge com un mirall de l’ànima, la seva llum entre les dues llums de l’aurora o del crepuscle. El paisatge com un mirall entre les dues condicions de la nostra humanitat en constant controvèrsia o diàleg: la caiguda i l’ascensió, la vida i la mort, els límits i l’infinit expressat en una paleta de formes i colors contrastats els quals, no obstant això, transmeten harmonia, serenitat, beatitud. Una representació plàstica que integra art, moral, religió, cultura i visió del món en un mateix espai imaginari.

*Gilbert Durand va tenir deixebles a Catalunya. L’any 1985, creat i coordinat per Alain Verjat, un d’aquests seixanta laboratoris de recerca de l’imaginari va operar molt activament a la Universitat de Barcelona. A la mort de Gilbert Durand, va escriure el professor Verjat: [Durand] ens va ensenyar a llegir el món, la gent, les obres literàries, la pintura, la música, la filosofia i la religió, tot a l’hora, en uns recorreguts transversals vertiginosos que ens han revelat el sentit profund de l’història humana. Va inventar la pluridisciplinarietat abans que se’n parlés, i la literatura comparada moderna abans que es descobrís. Herència del mestratge de Gilbert Durand, una deixebla del professor Alain Verjat, la bibliotecària Montserrat Prat, té cura del blog: http://imagbri.blogspot.com.es/