Ja som al cap del carrer

Ja ha quedat fixada a la nostra memòria la sessió d’investidura de Mariano Rajoy, els diputats del PSC van votar “no” d’acord amb el que havia aprovat el Consell Nacional d’aquest partit i contradient el que el Comitè Federal del PSOE havia decidit.

Cisma al socialisme espanyol? Això semblava. Entre el PSOE i el PSC es va obrir una esquerda notable. El PSC vaig entendre, que com a partit independent, havia  pres la decisió que més creia convenint, que connectava amb el que volia la seva militància i que estratègicament li convenia sobretot a Catalunya. Aquesta decisió va generar una tempesta en el món del socialisme espanyol i també català. 

Amenaces d’impedir que el PSC voti a les primàries per escollir Secretari General del PSOE, expulsió de la direcció del grup parlamentari, tornar a recuperar la Federació catalana del PSOE. Molta pressió sobre el PSC. 

En definitiva es posava damunt la taula el trencament del protocol signat a l’any 1978 i tirar pel dret, cadascú a la seva.

I segurament cada partit haurà tingut pressions fortes per trencar l’acord de l’any 1978 (en sóc partidari convençut de trencar-lo per crear un projecte estrictament català, però la pressió que podem fer nosaltres és nul·la). L’agror de les declaracions durant molts dies de la gestora que ja tenia prou conflicte després de descavalcar a Pedro Sánchez i també per apaivagar les successives crisi que van apareixent a dins del PSOE, va ser el to habitual en les compareixences públiques.

Però amb els pas dels dies la fúria, el desig de venjança es va relaxant i ambdues formacions entenen que la ruptura és el final de la possibilitat de ressorgir com a força potent en l’esquerra espanyola.

I per tant comença un procés de distensió, i aquí Miquel Iceta que és d’un funambulisme excel·lent va passant per la maroma fent equilibris que semblen gairebé impossibles. Del "¡Pedro, mantente firme, líbranos de Rajoy y del PP, por Dios, aguanta!", a fer una gira espanyola per fer-se comprendre i si cal perdonar: ara em veig amb la Díaz, ara toco a Extremadura i garanteixo la neutralitat del PSC a les primàries del PSOE i així fent la viu, viu sembla que va aplacant les ires dels barons i les voluntats de castigar al PSC per haver estat fidel al que havíem acordat el seus òrgans competents.

Un cop refredat l’ambient ha vingut la fase prepositiva, la fase d’intentar bastir novament un acord que signifiqués que el socialisme espanyol i català actuarà conjuntament.

Negociacions discretes, anades i vingudes i finalment signen amb bombo i plateret un nou acord titulat: Per a un enfortiment de les relacions PSOE-PSC, que fixa les noves bases de relació entre els dos partits.

El primer que sorprèn és que l’anterior protocol el de l’any 1987 va ser aprovat per un Congrés del partit, ara sembla que només amb l’acord de l’executiva del PSC –suposem que almenys això- ja n’hi ha prou.

Seria ara l’oportunitat d’Iceta de practicar la claredat i transparència que tant proclamava sotmetent a votació entre la militància l’acord que ha subscrit amb una “gestora” del PSOE, que no deixa de ser una òrgan provisional –i només ha de gestionar com diu el seu nom- i sense la legitimació d’un Congrés.

En fi aspectes formals, però les formes a vegades deixen entreveure actituds polítiques i en tot cas en aquest ocasió sembla que amaguen la necessitat de la transparència i l’escoltar a tothom abans d’acordar segons quines coses.

El Secretari d’Organització el PSC, Salvador Illa, assegura que amb l'acord el PSC no perd ni "autonomia" ni "pes". "Tots dos partits hi guanyem i ningú perd pes", ha dit, i ha negat rotundament que el tancament de la crisi amb el PSOE signifiqui una "reculada” en els nivells d’autonomia del PSC. L'actualització del protocol, ha dit, serveix per "enfortir" la relació entre les dues formacions i "prevenir, evitar i resoldre conflictes".

La interpretació que fa la direcció del pacte és que continua "exactament igual" que en el protocol del 1978 però que ara tot serà més "clar" perquè els dos partits "es comprometen a compartir més". "Ningú ho ha de veure com una tutela sinó com un enfortiment".

Contràriament al que diuen el text ens fa pensar que el PSC es condiciona definitivament a allò que decideixi el PSOE  en tot allò que fa referència a la política que cal fer a Espanya (la decisió sobre les investidures a president del govern d'Espanya seran competència exclusiva del comitè federal del PSOE) sinó també en aspectes que fan referència a Catalunya i que fins ara era competència exclusiva del PSC  com per exemple les aliances post electorals del PSC a Catalunya que ara “seran analitzades i consensuades a la comissió de coordinació política PSOE-PSC”).

Però Iceta ho defensa amb la amb l’afirmació de  Quiero más PSOE en Catalunya y más PSC en España”.

Iceta ha fet una gran frase, lapidària sens dubte, en la que segurament vol resumir la seva negociació però aquesta voluntat ens sembla que queda malferida per la realitat, només tres exemples.

Afirmació de Patxi López, candidat a la Secretaria General del PSOE. “He asistido, con mucha preocupación, a la fractura en dos que hay en la sociedad” i “he visto el espacio público secuestrado por un independentismo que trata de imponer, mediante desafíos permanentes, una visión uniforme de la sociedad catalana y, además, hacerlo dinamitando el propio sistema democrático”. Ja ho veiem recurrent al tòpic més irresponsable del més ranci espanyolisme.

Un segon exemple, el flirteig del president de la gestora amb la possibilitat de l’aplicació de la suspensió de l’autonomia segons com evolucionin els fets a Catalunya i per acabar de significar aquest més PSC a Espanya la negativa del grup parlamentari del PSOE  del Comprés de Diputats a reunir-se amb els representants del Pacte Nacional pel Referèndum. Ni reunir-se! Això és més PSOE a Catalunya.

Pots escoltar i dir rotundament que no, però escoltar raons és un element elemental i democràtic per entendre el raons del l’altre. Ni això.

Doncs ja som la cap del carrer.